L’apropament dels presos polítics a Catalunya, el que vindria a ser el macabre premi de consolació de l’Estat a aquells que en realitat mereixen només l’alliberament, s’està convertint en tot un espectacle impresentable. El nou ministre de l’interior hi ha tingut molt a veure després d’haver enredat la troca amb unes declaracions en què intentava endossar el mort de l’apropament al jutge Llarena. Al seu torn, aquest, li enviava de nou la pilota i, finalment, la patata calenta s’ha quedat al ministeri de l’Interior que, com a paraigües d’Institucions Penitenciàries, és qui té la competència de decidir una qüestió com aquesta.
Al ministre Marlaska, abans de tot, se li hauria d’exigir certa responsabilitat en les seves declaracions i més quan el que hi ha en joc són drets fonamentals. A hores d’ara tothom sap, i ho saben també a Europa, l’allotjament dels presos preventius catalans a inhòspites presons madrilenyes respon a una voluntat d’escarment. Per tant, s’espera que aquest nou govern progre no ho deixi tal i com li ho ha deixat el govern carca i ranci.
Un govern tan humà, sensible i just com el que ens ha venut Pedro Sánchez no pot permetre’s ni un dia més que aquestes condicions d’empresonament continuïn. La demanda que han fet tant els presos com les seves famílies és del tot atendible i per això és d’esperar que des d’avui mateix Marlaska activi el que s’hagi d’activar per fer que la vulneració de drets cessi. Deixar-ho tot igual seria sumar més injustícia sobre la injustícia d’un empresonament del tot improcedent.
També caldria que els partits polítics que volen que els presos polítics es podreixin a la presó tinguin una mica de cura a l’hora de demanar segons què. Una portaveu de Cs criticava dijous mateix Marlaska per haver dit que veia bé l’apropament de presos i li responia que això ho havia de deixar en mans dels jutges. Una altra que, com el senyor ministre, no sembla tenir clar quin és el procés: és Institucions Penitenciàries, és a dir Interior, volem dir el govern espanyol, qui decideix aquesta qüestió. D’altres, que potser no volen que els presos es podreixin a la garjola, parlen de “llibertat provisional” per a persones que ni tan sols han estat condemnades i que, per tant, són innocents.
És per tot això, i un cop el propi ministeri ha reconegut que la competència és seva, hauria de ser qüestió d’hores o de pocs dies que s’ordeni aquest trasllat immediat dels presos polítics a presons catalanes. El respecte als seus drets fonamentals està en joc.
