En un article recent al diari ARA, Xavier Domènech deia, amb bastanta raó, que l’independentisme es troba atrapat en una gàbia melancòlica des dels fets d’octubre de 2017. Què o qui va fallar? Què s’hauria d’haver fet diferent? Quin va ser l’error, l’excés d’unilateralitat en el procés o la falta de decisió per culminar-lo? Va ser no quedar-se al carrer el 3 d’octubre? Suspendre la declaració d’independència del 10 d’octubre? Fer una DUI el 27 d’octubre sense voluntat ni capacitat de defensar-la? Han passat dos anys i mig i el moviment continua fent-se les mateixes preguntes en un bucle que si no és melancòlic s’hi assembla molt. Aquesta setmana el president Puigdemont hi ha tornat. Diu tenir molt clar que l’error “fatal” va ser el dia 10. Creu que no hauria d’haver suspès la declaració d’independència per donar una oportunitat a la negociació. El que no explica és si el Govern tenia un pla per defensar la DUI amb possibilitats d’èxit el dia 10. Si el tenia no devia ser molt sòlid, perquè es va esfumar entre el 10 i el 27.
L’única manera útil de mirar enrere a 2017 és per extreure’n aprenentatges que serveixin per avançar, que és el que fa faria un moviment madur, no per buscar culpables. Ara que inevitablement s’acosten eleccions a Catalunya i que els partits es veuran obligats a proposar camins de futur, voldria compartir humilment alguns dels meus aprenentatges de la tardor de 2017 i del procés que hi va conduir. Humilment, però també mirant de ser molt clar.
Sobre les dates. Desconfiaré del polític que m’expliqui el camí cap a la independència posant dates fixes en el calendari. Les dates fixes del procés eren filles de la desconfiança mútua. Es pensava que posar dates obligava l’altre a moure el cul. Qui és, l’altre? El company de viatge de qui no et refies. I com que no te’n refies, l’obligues a firmar que abans de tal dia farà tal cosa. Això va passar en moltes direccions. Del moviment civil cap als partits, i també entre els partits. Al final, la política va quedar atrapada pel calendari. L’adversari també juga, i tu has de poder rectificar o canviar de tàctica sobre la marxa. Un procés de ruptura no té dates preestrablertes, les dates històriques les decideix la Història i ho fa a posteriori.
Sobre la força i la legitimitat. Un procés d’independència és una qüestió de força, guanya qui és capaç d’imposar-se sobre l’altre. L’estat espanyol té un aparell coercitiu (exèrcit, policia, jutges) que li permet prescindir de la legitimitat, si cal. No li cal que totes les seves accions siguin legítimes, perquè es pot imposar per la força. Així ho va demostrar l’1 d’octubre, o amb l’empresonament i condemna dels líders polítics i socials i, abans, amb la guerra bruta de la Operación Cataluña. L’independentisme, en canvi, no té aparell coercitiu i a més ha fet una renúncia voluntària i explícita a la violència com a mètode d’acció política. No es pot imposar per la força. Per tant, no pot prescindir de la legitimitat. Al contrari, l’ha de convertir en un dels elements principals de la seva força. La qual cosa ens porta al punt següent.
Sobre la majoria necessària. No està demostrat que Catalunya vulgui la independència. L’independentisme ha assolit dues majories absolutes consecutives al Parlament de Catalunya i sembla per les enquestes que va camí de la tercera, la qual cosa és una conquesta històrica. Però no ha aconseguit mai sobrepassar el 50% del vot en cap tipus de convocatòria a les urnes. Qui pensi que això no és plom a les ales és que no viu en aquest món. (I qui pensi que amb superar el 50% n’hi ha prou per guanyar, també. Però d’això en parlarem en el punt següent). Es pot fugir d’estudi dient que “si volen comptar vots en comptes d’escons que convoquin un referèndum”, o “et penses que l’estat actuarà diferent pel fet que siguem més del 50%?”, però això no canvia la realitat esmentada. Superar el 50% i fer-ho de forma consistent en el temps és un element de legitimitat externa i interna sense el qual és impossible afrontar amb un mínim de possibilitats d’èxit un procés de ruptura amb un estat membre de la UE i de l’OTAN. Acreditar la majoria clara no estovarà l’estat, probablement en provoqui un enduriment, però clarament debilitarà la seva posició a l’exterior i, el que és més important, a l’interior de Catalunya. El 50% de catalans contraris a la independència no són uns fatxes antidemòcrates. Hi ha una part important del No a la independència que té molt a veure amb la percepció d’il·legitimitat de l’actuació de l’independentisme, precisament per manca de majoria. Moderar el No a la independència hauria de ser estratègic. Dit d’una altra manera: superar el 50% és el camí més ràpid i segur per fer possible que s’expressi políticament el famós 80% (o 70%, és igual) favorable a resoldre el conflicte a través d’un referèndum d’autodeterminació.
Sobre la força necessària. Superar el 50% del vot popular de forma consistent en el temps és una condició necessària, però en cap cas suficient. De fet, no hi ha una única condició suficient, sinó una sèrie de factors que, combinats, et poden posar a en condicions de guanyar. Més força mediàtica, més força sindical, més força empresarial, més força política a les zones més poblades del país i per tant, també, més alcaldies importants (només 3 de la 10 ciutats més poblades tenen alcalde independentista), més mobilització popular, més treball polític a peu de carrer, més i millor treball diplomàtic, més capacitat de patiment… La llista dels més és llarga, tant, que a molts independentistes els sembla que allunya la perspectiva temporal de la ruptura i per això no l’accepten. A mi, en canvi, em sembla que el que allunya de debò la independència és no afrontar-la, la llista.
Sobre el referèndum. La independència és que l’exèrcit espanyol surt dels seus aquarteraments i no ho fa per disparar contra el poble sinó per marxar de Catalunya. Com que no és imaginable aconseguir això per la força, haurà de passar com a resultat d’un mecanisme acordat. Ens hi posem com ens posem, Catalunya no serà independent sense passar per la pantalla d’un referèndum acordat amb l’estat i reconegut per la comunitat internacional. La gran dificultat, però, és que l’estat espanyol no és el Regne Unit, ni Canadà. Els dèficits estructurals de cultura democràtica de l’estat espanyol fan que sigui raonable preveure que, per cedir fins al punt d’acceptar un referèndum, probablement necessitarà uns incentius molt potents. Quins? Doncs per simplificar-ho molt, diria que hauran de passar dues coses: que l’independentisme faci els deures de la llista del punt anterior i que, a més, quan se senti preparat i amb tota aquesta nova força acumulada al darrere, plantegi un octubre insurreccional com el que va estar a punt de ser el de 2017. Un octubre insurreccional que necessitarà molta legitimitat, molta planificació i logística, i molta mentalitat i compromís per fer-lo durar el temps que calgui. Amb renúncia a la violència però assumint que l’altra part sí que ho és, de violenta, i que això no pot ser l’excusa per enviar la gent cap a casa. Si l’amenaça de violència estatal és un motiu per enviar la gent a casa, aleshores és millor que no la facis sortir al carrer.
I final. Torno a l’inici de l’article. El 2017 ens diu moltes coses. Hi va haver molts encerts i també molts errors. Però l’important són els aprenentatges i allò que cal fer ara, no allò que s’hauria d’haver fet. No cal dir que, en coherència amb l’expressat fins aquí, veig el nou octubre insurreccional lluny en el temps perquè el concebo com la conseqüència d’un procés d’acumulació de forces que demana encara molta feina. I com que he decidit sortit de la gàbia melancòlica, confesso que només tinc oïdes per a aquells que em proposin treballar en aquesta nova acumulació de forces, amb constància i sense dates en el calendari, i prioritzant les accions i els missatges que poden sumar nous independentistes per damunt d’aquells que només poden donar satisfacció als que ja ho són. Hi ha un mentrestant, i en l’encert en el mentrestant està la llavor de la victòria de demà.
