Quan jo era petita anava al cau i era daina. Aquells qui hagin passat pel món de l’escoltisme saben perfectament de què parlo. El cau organitzava un taller que era un clàssic, anomenat “aprendre a fer la motxilla”, que es feia just abans dels campaments d’estiu. Es tractava d’aprendre a fer la motxilla per encabir-hi tot l’indispensable per marxar uns dies a la muntanya i de saber fer-ho de manera endreçada i a temps. Sobretot, a temps, per no deixar-ho per a l’últim dia i per no oblidar res que fos vital. Amb el pas dels anys, he entès que el cau va ser una escola de vida que, a més dels aprenentatges, em va aportar una sèrie de valors que són molt útils per anar pel món. Són un plus respecte d’altres persones que no hi han passat. Ara mateix, no sabria dir-los quants polítics actuals -dels que senyoregen per la política espanyola- ha estat escoltes però sí que els puc dir que, si n’eren, el dia en què s’ensenyava a fer la motxilla devien fer campana. Fa temps que es veu que no saben copsar quan els ha arribat el moment de fer la maleta i anar-se’n cap a casa (parlo de maleta perquè crec que només conec una persona que volta pels Parlaments amb motxilla d’anar d’excursió a l’esquena!).
Arreu del món no passa el mateix. Fixin-se amb el que acaba de passar al Regne Unit. Malgrat que les comparacions siguin odioses i que les tradicions polítiques siguin diverses, el capteniment dels polítics és diferent. Els britànics van celebrar un referèndum sobre la permanència o no a la UE el dia 23 de juny i en menys d’un mes hi ha hagut molt moviment de maletes i carteres. Mentre que David Cameron ha deixat el número 10 de Downing Street, Theresa May ja és la nova primera ministra i ha començat a nomenar els ministres que es faran càrrec de la nova situació política creada arran del triomf del Brexit. I n’hi ha que ho faran, fins i tot, gestionant un context contrari al que ells desitjaven i pel qual no van votar a favor. Visca la democràcia i visca el savoir faire! Si fem un salt a través de l’Atlàntic, aquest capteniment és idèntic. Al Partit Demòcrata (al qual ningú no li discuteix el nom), Bernie Sanders ha assumit que ell no serà el presidenciable i ha deixat el pas lliure a la flamant candidata Hillary Clinton, amb qui ha negociat alguns dels punts del seu programa i a qui ha acabat donant suport. Més val tard que mai, oi? I finalment, si tornem a Catalunya i mirem el procés de primàries del Partit Demòcrata Català (al qual estranys aliats li discuteixen el nom), fins i tot Germà Gordó ha llançat la tovallola davant d’una candidatura renovadora i jove a la qual no sembla que cap rival pugui fer pessigolles.
En canvi, a Espanya la política està als antípodes del que ha passat a la Gran Bretanya o a Catalunya. No hi ha cap polític que sembli entendre que no tenir govern -encara!- és ridícul. Les excuses per allargar l’agonia són de mal pagador. Després de les eleccions del 20D hi va haver qui va argumentar que calia una segona ronda, la del 26J. Potser sí. I ara, què més cal? Ni l’aritmètica perversa, ni la tossuderia partidista, ni l’estratègia mal entesa, ni la incapacitat de seducció, ni la mala gestió dels tempos, ni la manca de voluntat per resoldre el tema català, ni cap més motiu que vostès puguin imaginar, pot ser un motiu per continuar bloquejant la formació d’un govern. A dia d’avui només són possibles dues solucions: o governa Rajoy en minoria o bé les esquerres, sumades als partits “empestats” sobiranistes, es posen d’acord per pactar un govern, cosa que és difícil. Bloquejar una de les dues solucions abocarà a unes terceres eleccions. Servidora s’inclina per pensar que Rajoy acabarà governant amb una minoria feble i inestable perquè unes terceres eleccions podrien ser letals per a molts dels actors que juguen la partida. Tanmateix, si alguns dels actors polítics espanyols haguessin après la lliçó de com fer les maletes a temps, ara no estarien pidolant un grapat de vots.
