L’aprenentatge no és innat. Hauria de ser permanent i variable, tot depèn de nosaltres. Lluís Llach, poc abans de començar una de les seves cançons més aclamades, ens deia que aprendre és un ofici extraordinari que mai s’acaba. I hi ha moltes maneres d’aprendre i una de les que més posem en pràctica quan som infants és la de la imitació. La meva fillola, per exemple, està començant a activar la seva capacitat dialèctica per copiar totes i cada una de les paraules que va sentint, i no només copia les paraules, sinó els gestos, els llenguatges i les conductes. És curiós i cal tenir en compte que la nostra capacitat d’aprenentatge és tant elevada que l’aprenentatge per imitació no s’acaba amb la fase infantil (on es dóna més i és més efectiva) sinó que s’allarga durant tota la nostra vida.
De la mateixa manera que hem après per imitació tantes i tantes coses, quan ens fem grans i comencem a tenir major intel•ligència pot ser que hi hagi conductes que no ens agradin i que volem començar a canviar, d’això se’n diu aprendre a desaprendre i és una tasca complicada però no impossible. Es tracta de paciència, persistència i llavors, tot ve rodat. Per exemple, gràcies a la meva germana, fa uns anys, vaig desaprendre a cometre un dels errors més comuns dels catalanoparlants: tenir que. Aquesta expressió totalment equivocada forma part de la corrua de frases lingüístiques que dinamiten una llengua. La meva germana ho sabia i a base de conductivisme pur i dur (a cada frase on jo deia tenir que ella em corregia) vaig anar canviant el tenir que per un haver de (només pel fet de no sentir-la més). Com que no tothom té germanes que l’ajudin en les seves tasques d’aprenentatge i desaprenentatge aposto per l’autosuficiència. Nosaltres mateixos podem ser els nostres propis ajudants. Però com es desaprèn? Primer de tot cal saber què és el que hem après i llavors sabrem què és allò que volem desaprendre. Un cop ho tinguem, cal posar-se objectius específics, fàcils (des del nostre punt de vista) i, de mica en mica, anar augmentant el nostre grau de dificultat. Cal entendre que allò que per nosaltres serà fàcil pot ser molt difícil per una altra persona o a l’inrevés.
Ja des de petits, podem observar la nostra família, els nostres veïns, la gent del barri, de la ciutat, etc. que actua d’una determinada manera. Si ens centrem en les conductes lingüístiques dins del territori observarem que una de les accions que més realitzen els catalanoparlants és passar-se a la llengua de l’interlocutor quan aquest li parla en espanyol. Alguns diran que ho fan per educació, d’altres per comoditat, d’altres per afavorir la comunicació, etc. En tot cas, això ho hem observat, ho observem i se’ns ha quedat gravat en la nostra ment i hem après a fer-ho i a donar, fins i tot, respostes de perquè ho fem o ho fèiem. Com deia anteriorment, a mesura que ens anem fent grans la nostra ment va copsant diferents punts de vista, diferents subjectivitats, diferents maneres de veure el món i, mica en mica, ens anem replantejant moltes de les coses que hem anat aprenent. Jo mateix he après que l’educació o la comoditat no parla cap llengua o que la comunicació no rau en el fet de parlar-ne només una. Un cop sabem que la supervivència d’una llengua passa perquè els seus parlants la parlin decideixo posar fi a la meva actitud lingüística i canviar-la per una de més assertiva. Em marco un objectiu fàcil, anar a la peixatera del costat de casa (que és castellanoparlant però sé que entén el català) i parlar-li en català. Un objectiu, per mi, fàcil i específic. Baixo les escales. Estic nerviós però decideixo tranquil•litzar-me.
Respiro profundament i entro a la peixateria. Demano un quilo de musclos i tres truites, si us plau. M’espero a la seva reacció. La peixatera m’entén perfectament i no només això sinó que em parla en català i em diu: alguna cosa més? Surto de la peixateria amb un quilo de musclos, dues truites i amb un somriure d’orella a orella. He aconseguit el meu primer objectiu.
Mica en mica, anirem modificant els nostres objectius i com l’escalador que s’encara amb la primera muntanya els trams que havia dictaminat com a impossibles es convertiran en difícils i els difícils passaran a ser objectius fàcils. I finalment arribarem a ser assertius lingüísticament, ens sentirem bé parlant en català, ho farem amb comoditat i ajudarem a d’altres catalanoparlants que volen fer el mateix que nosaltres. I és que aprendre a desaprendre no és tant difícil i la llengua catalana ens estarà eternament agraïda.
