Ho reconec, a cada mort de grip nova, em miro l’edat de la víctima. Caram, trenta-quatre, dos menys que jo. Ara un de vint-i-vuit. Aquesta trenta-un… Dono per fet que més tard o més d’hora, aquest any o el següent, l’enganxaré. Què puc fer? Què puc fer? – es pregunta el meu jo hipocondríac. La resposta no me la dóna cap autoritat de les que fan veure que vetllen per nosaltres sinó el sentit comú: a beure sucs de taronja, menjar força verdura, prendre algun reforç immunològic, evitar els escots sense mocador i fer una mica més d’esport. Ves per on, ara tinc l’excusa perfecte per complir, aquest setembre sí, els meus propòsits anuals d’inici de curs.
Crec que seria més saludable, mai millor dit, aprendre a encarar les coses des d’una nova perspectiva. Es parla de solucions utòpiques (fomentar el teletreball), alarmistes (tancar escoles?) i pal•liatives (vacunes i medicaments), com si la cosa més important fos estar menys malalt i no més sa. Per exemple, és previsible pensar que un fumador, cara a cara amb la nova grip, ho tingui més magre. En canvi, ningú aprofita l’oportunitat per fomentar la reducció del tabaquisme. I perquè ningú parla de la vitamina C de les taronges? Segons un estudi del Ministeri del Medi Ambient i Rural, aquest 2009 l’Estat serà el quart productor mundial de cítrics i el primer d’Europa. Quin millor moment que ara per fomentar el consum d’un producte tan nostrat i tan adient?
Però és clar, tot això no ho recomana l’Organització Mundial de la Salut. En canvi, sí recomana a l’Argentina i al Brasil, en plena epidèmia a causa de l’hivern austral, la distribució d’un medicament anomenat Tamiflu com a pal•liatiu dels símptomes gripals. El Tamiflu el va començar a fabricar l’empresa nord-americana Gilead (estretament i vinculada a l’ex-secretari de defensa Donald Rumsfeld) per combatre la grip aviar, aquella que, ah! ara ho recordo, també va sacsejar la Sònia hipocondríaca i que en tot el món s’ha cobrat la vida de 250 persones. I també em ve a la memòria el paripé als aeroports davant la pandèmia de SARS, aquella pneumònia d’origen xinès l’any 2003 i que en total ha causat la mort de 812 persones. I deu anys abans, el 1993, recordo també la por que em va fer l’èbola, que amb aquelles terribles febres hemorràgiques va generar tota aquella alarma social.
De veritable alarma social són les xifres de la malària, per posar l’exemple més tòpic sí, però més flagrant també. El paludisme, per al qual encara no hi ha vacuna i els medicaments que hi ha cada vegada són menys efectius, mata un nen africà cada trenta segons. 800.000 morts anuals a tot el món, 250 milions d’infectats cada any. Clar que no us en refieu gaire d’aquestes xifres. Provenen dels informes de l’OMS.
