Entre la majoria d’amistats i coneguts amb qui parlo de la situació política la CUP cau bé. Molt bé diria, fins i tot. Totes les converses sobre el procés condueixen de forma gairebé indefectible cap a la CUP. El seu discurs és clar i diàfan. No té pèrdua. Tothom ho veu clar quan comenten les propostes agosarades, però lògiques i evidents, dels cupaires. El problema és que, quan arriben les eleccions, ningú els vota. Per què? Imaginem que perquè en aquest país no tothom és comunista ni aspira a viure en el col·lectivisme. Perquè si tothom els votés, —a efectes d’independència— tot resultaria molt més fàcil. Però també és cert que ens hauríem d’oblidar del capitalisme, que és aquell sistema que hem mamat tota la vida, que mou el món que ens envolta i del qual la CUP abomina. Si el poble mana, de moment encara no mana fer una refundació tan profunda del país.
Entre tots aquests, a qui quan em parlen de la CUP se’ls esbossa un somriure a la boca, no n’hi ha cap que hagi agafat la tenda de campanya en alguna data assenyalada (1-O, 3-O, 27-O, 8-N, et al) per plantar-la al costat d’aquells irreductibles que parlen de fer efectiu el mandat de l’1-O des d’una acampada, com si la por a la presó, a les quatre parets de Soto del Real o Lledoners, no existís. D’aquests amics (que estimo i en algun cas fins i tot venero) no n’hi ha cap de qui en recordi una gran gesta a favor de la República, més enllà d’assistir a una convocatòria de l’ANC —de set a nou del vespre algun dissabte— i, en acabar el discurs de la Paluzie, cap a casa que falta gent.
Ara per ara, però, és fa realment difícil pensar que la independència de Catalunya passi per un diàleg, quan l’altra part nega absolutament la possibilitat. Sembla doncs que la independència ha d’arribar per la força —ho reconeix l’ANC en un document filtrat recentment— i aquells que la volen l’hauran d’imposar i fer empassar a aquells que la rebutgen i que, a més, lluiten políticament —i el seu dret tenen— perquè això no passi.
Arribats en aquest moment de crisi de l’independentisme, caldria que tothom fes una reflexió i pensés fins a quin punt està disposat a col·laborar en aquesta fita, vull dir si està disposat a implicar-s’hi físicament —posant en risc el que convingui— o si la seva contribució és simplement escriure piulades les 24 hores del dia a Twitter ajudant a formar una virtual atmosfera de revolta sense concreció factual.
La grandiloqüència és molt bonica i atrapa, sovint es fa difícil no estar d’acord amb aquells que fan discursos grandiloqüents ni que sigui en 140 caràcters, però potser caldria valorar cap a on ens volen portar, o si és que només ens volen encantar sense portar-nos enlloc i deixar-nos al mateix punt. Si això va de debò, és el moment dels fets i no del bla bla bla.
