Dos anys després

"Malgrat el patiment, malgrat la repressió i malgrat la divisió interna, dos anys després del 21D l’independentisme ha demostrat una resiliència fora del normal"

Doncs ja fa dos anys del 21D, el dia que hem estat més a prop de perdre-ho tot. Una jornada electoral dissenyada per a la derrota definitiva no només de l’independentisme –atordit, escapçat i dispers entre la presó i l’exili–,  sinó del catalanisme, i per a l’entrada triomfal, via eleccions, de l’espanyolisme a la Generalitat. Va anar de ben poc, però es va poder impedir gràcies a una mobilització de vot tan massiva com instintiva. L’instint de supervivència d’aquell que sap que està defensant la darrera trinxera.

Dos anys després, una mirada al camp de batalla permet veure fins a quin punt l’operació 155+21D va fracassar. El president espanyol que va convocar aquelles eleccions ha estat expulsat de la política per una moció de censura amb decisiva participació independentista; el partit polític ultraespanyolista que va ser primera força el 21D és ara en liquidació, i el seu líder indiscutible ja és un cadàver polític; l’independentisme ha guanyat totes les eleccions que se li han posat per davant: dues espanyoles, unes europees i unes municipals, i les enquestes diuen que avui ampliaria la seva majoria absoluta al Parlament de Catalunya; als tribunals europeus, l’estat espanyol no para de rebre bufetades que afecten greument la seva imatge exterior, amb imatges humiliants com la de Puigdemont acreditant-se al Parlament europeu; i encara més humiliant: la governació d’Espanya depèn d’un polític tancat a la presó per sedició, “un colpista”, Oriol Junqueras.  

 

Podria ser millor, el balanç, dos anys després? Potser sí, però tenint en compte com es va vorejar l’abisme, sembla clar que el moviment independentista en el seu conjunt pot estar satisfet de com va parar el cop i s’ha refet. Pel que fa al futur, aquests dos anys també han servit per confirmar l’existència, dins de l’independentisme, de dues mirades estratègiques difícilment compatibles. Una que continua buscant un momentum a curt termini que permeti “acabar la feina”, i una altra que ha arribat a la conclusió que aquesta serà una partida d’escacs llarga i ara mateix només busca que cada moviment millori la posició immediatament anterior. Els resultats electorals més recents semblen avalar la segona via, però això no es podrà afirmar del tot fins que no ho certifiquin unes eleccions al Parlament de Catalunya. En qualsevol cas, malgrat el patiment, malgrat la repressió i malgrat la divisió interna, dos anys després del 21D l’independentisme ha demostrat una resiliència fora del normal, ha tornat uns quants cops al fetge i a la barbeta, i continua al bell mig del ring. No hi ha res com les urnes i la justícia (europea).

 

Comentaris