L'anticlímax del derrotisme

"El control d'ERC dels mitjans públics i una part dels privats és asfixiant i descarat"

La revolució catalana cap a la independència és de llarg abast. Quant? Ningú no ho sap. Ho sabrem un cop assolit l'objectiu perquè l'abast del moviment és el de la generació que l'ha posat en marxa i aquesta encara està fent camí. Al trajecte hi ha moments d'exaltació i moments d'anticlímax com el que vivim aleshores, quan una part del suposat independentisme preveu la seva desfeta i, per evitar-la, proposa acceptar-la, però s'emprenya si se'ls hi diu.

En aquests moments, com que hi ha molt per amagar, tergiversar i falsejar, la batalla es lliura al terreny de la comunicació. El control d'ERC dels mitjans públics i una part dels privats és asfixiant i descarat. Els informatius semblen rodes de premsa del partit. Les tertúlies desborden de comissaris polítics i llurs escolanets, tots molt ben pagats amb diners públics, entonant els miracles del pactisme i el "gradualisme" i la renúncia, mentre ataquen l'independentisme "incendiari" com a "irracional" i perillós. Els covards són sempre molt realistes, racionals, avisats i no es deixen embolicar per il·lusions infantils. Impedeixen, sense dret a fer-ho, l'accés als mitjans de l'independentisme de debò, neguen la llibertat d'expressió dels discrepants i el dret a la informació al més pur estil totalitari. Volen assolir "l'hegemonia" a dins de l'independentisme. La pedanteria del terme només descriu la vella tàctica comunista de "treu-te tu, perquè m'hi posi jo". També ells creuen tenir dret a viure del conte d'administrar les engrunes dels colons espanyols com lacais obedients.

Mentrestant els mitjans amics, com "La Vanguardia" o "El periódico" o alguns digitals, convenientment engreixats amb subvencions públiques, treuen dia rere dia enquestes cuinades a favor d'ERC, per tal d'embolicar l'opinió pública i fer possible el domini del derrotisme, avantsala de la desfeta final. I tot això per atacar la figura del MHP Puigdemont, l'home que ens ha dut a on som ara i sembla decidit a dur-nos encara més lluny, fins a la independència.

Paradoxalment, el resultat d'aquesta pràctica totalitària és el desprestigi d'ERC, com va ser el cas a la fi del comunisme en Europa oriental. Tots els partits comunistes controlaven ferrament els mitjans públics de comunicació (no n'hi havia d'altres) i tots van perdre les primeres eleccions democràtiques. Aquest desprestigi republicà a les xarxes és aclaparador. Diuen que no hi ha motiu d'alarma, que el tuiter i les xarxes en general són bombolles i no tenen res a veure amb la "realitat real", plena de gom a gom de iaies/os que només s'informen per la TV i als que es pot enganyar de franc. Ho veurem a les eleccions.

No oblidem la batalla dels llibres, que es planteja en un terreny difícil i aspre per als comissaris i llurs deixebles, ja que cal llegir, difícil tasca. El "M'explico" del president Puigdemont ha tingut l'impacte d'una bomba comunicativa. Fets, dades, evidències concretes, un relat, un informe detallat d'uns esdeveniments amb un fort contingut de denúncia que, si no és desmentida, és acceptada. El llibre d'Oriol Junqueras i Marta Rovira no sembla ser cap desmentit, sinó un manual de doctrines i consignes buides que pretén informar els lectors de com fer el que els autors no sabien com fer un any abans. La segona part de "M'explico" treu ja el cap amb avanços de premsa i, pel que se'n dedueix, encara hi haurà més situacions d'anticlímax.

Els llibres no són terreny adequat per a la propaganda republicana; però la societat de l'espectacle, sí. El fitxatge d'en Rufian al programa d'Ana Rosa Quintana prova que aquesta onada de polítics estil Podem prefereixen un minut de TV que mitja hora d'argumentació parlamentària entre d'altres coses perquè no saben ni parlar. El mateix Rufian s'ha vist forçat a explicar-se, car no vol ser menys que el president Puigdemont; però en un tuit, que és a on arriba la seva capacitat d'explicació. Diu que no ha fitxat com a tertulià sinó com a representant d'un partit en una taula de partits. Al cap i a la fi, el noi és expert en taules i no hi ha cap raó per a no aprofitar l'altaveu de la TV per difondre la línia i doctrina derrotistes del partit

 

Una anècdota adient, crec, al cas: una vegada van demanar a l'actriu francesa Simone Signoret si estaria disposada a fer el paper d'una dona feixista en un film. Va respondre que estaria disposada a fer el paper d'una feixista en un film antifeixista, però no el d'una antifeixista en un film feixista.

M'explico?

 

Comentaris