Entre el 12 de juny de 1942 i l’1 d’agost de 1944, Anna Frank va escriure una crònica única. Quan tot just havia fet tretze anys, el seu pare li va regalar un diari on va relatar la vida clandestina de la seva família, d’origen jueu, per evitar ser deportada als camps de concentració. Durant tot aquell temps, Anna Frank va viure amagada en un petit habitacle a la part posterior de la fàbrica que el seu pare posseïa a Amsterdam, la ciutat on la seva família s’havia resguardat fugint de l’Alemanya nazi. Fins que algú els va trair.
Després de set mesos a diferents camps de la mort, Anna Frank va morir de tifus al camp de Bergen-Belsen. El seu pare, Otto Frank, va sobreviure i després de la victòria aliada va tornar a la fàbrica on va poder recuperar el diari de la seva filla. L’any 1947 va decidir fer-lo públic.
Molts anys més tard, essent adolescent, la mare em va fer a llegir El diari d’Anna Frank. Ho va fer amb una actitud similar a la que feia servir quan em calia prendre una medicina o fer-me el llit: sense opció. I aquella obligació em va mostrar un món injust, tràgic i cruel que difícilment podia transmetre el capítol del llibre de Socials amb el qual havia estudiat la Segona Guerra Mundial. I en va sortir un sentiment de ràbia i impotència: quina llàstima que Anna Frank no hagués pogut fer arribar el seu missatge a temps per poder salvar la seva vida i la dels seus. En la meva ingenuïtat, imaginava algun racó d’Europa prou amatent per organitzar una acció ràpida i efectiva de les xarxes de resistència que, finalment, haurien salvat aquesta família jueva.
I era una visió ingènua perquè si alguna cosa hem après de les guerres és la capacitat humana d’ignorar el dolor aliè. De Hanoi fins a Alep, passant per Sarajevo i tants altres escenaris, hem observat una acceleració exponencial de la velocitat a què rebem la informació des de les zones en conflicte. Fins al punt que, ara, podem viure pràcticament en directe el patiment de les annes franks i les seves famílies a Alep. Piulen sobre la darrera bomba a Twitter, ens ensenyen les runes de casa seva a Instagram i escriuen posts que fan encongir a Facebook. La reacció majoritària de tots nosaltres és força similar a la que teníem fa trenta anys quan llegíem per primer cop El diari d’Anna Frank. I ara no fem tard, fem poc.
Desmentir Hannah Arendt i la seva doctrina sobre el mal col·lectivitzat que ens habita és un repte majúscul i pretensiós. Però és, també, inajornable. Perquè cada cop tenim menys excuses per no ser conscients i no mobilitzar-los en contra del dolor, del patiment i de l’assassinat, per llunyans que siguin.
Us proposo començar per una acció que no deixa de ser un pedaç però que trenca, des de casa nostra, el mur d’indolència que travessa Europa. Aquests dies de Nadal i Cap d’Any, ajudeu a aconseguir signatures pel manifest a favor de l’acollida de refugiats que trobareu a www.casanostracasavostra.cat/signaelmanifest Un gest individual i petit que ha de precedir una determinació col·lectiva i transversal per impedir que cap altra adolescent -cap altra família, cap altre col·lectiu- relati davant els nostres nassos la crònica de la seva desaparició.
