A Madrid hi ha moltíssima gent que creuen que hi ha una foto que serà l’arma decisiva per dinamitar definitivament l’independentisme català. La d’un home sol, el “señor Putsdemón”, davant de més de dos-cents cinquanta diputats disposats a menjar-se’l i a escenificar un “no” monumental. Imaginen l’escena i ja ensaliven: serà una mena de lapidació televisada, aparentment pacífica i formalment democràtica. Pur teatre, però una imatge val més que mil paraules…
La cimera que sembla ser que ja prepara Rajoy aniria en aquesta línia: es tracta d’anar preparant la festa de benvinguda al “señor Puidemón” i perfilar una primera foto, la de la majoria patriòtica disposada a rebentar d’una vegada aquest emprenyador furóncol que els ha sortit al nordest de la península.
Per això la condició que posa el PP per convidar “el señor Pudemón” és que la trobada acabi amb una lapidació. Ai, perdó, volia dir amb una votació. La imatge d’una derrota aclaparadora és, per als estrategues de l’Operació Catalunya, el final de l’aventura. Cinc segons després, la vendran per tot el món com una prova indiscutible de l’excel·lent qualitat democràtica espanyola: l’hem deixat parlar (que no és el mateix que escoltar, però no importa) i ha perdut la votació, de manera que si és demòcrata haurà d’acatar el resultat… No és una trampa molt enginyosa, però pot funcionar: se li nega el tractament de “president” i se’l rebaixa a “senyor”, com si només es representés a ell mateix, es construeix un mur perquè s’hi estavelli i després, per rematar la feina, se’l lapida.
Anirà el president Puigdemont disposat a perdre? Es farà la foto de la derrota parlamentària i tornarà a casa amb la cua entre cames, com Ibarretxe? Aquestes són preguntes que ell mateix haurà de respondre en les properes setmanes, en funció de com li vagin preparant el parany des de Madrid: ja ho anirem veient.
Tanmateix, hi ha una altra qüestió que no estaria de més plantejar-se, et diguis o no Puigdemont: segur que aquesta foto és una llosa?
Jo diria que depèn de dues coses: des d’on es miri i de com es gestioni. Puigdemont no hi té res a pelar, a Madrid, ho sabem tots perfectament. Però a Catalunya, sí. Si va allà i s’exposa a sortir-ne apallissat, de Madrid tornarà un polític valent. No és un mal capital per als temps confusos que venen: una persona que sap plantar cara, que no té por, que no se sent derrotat sinó reforçat. Sense oblidar un detall fonamental: una persona que ja ha dit que està disposada al sacrifici guanya una força immensa si compleix. I si en surt viu, esclar. I de cara a Catalunya, en sortiria viu, sens dubte, amb una dosi extra de credibilitat i de confiança.
I aquí ve allò de com es gestiona la foto abans, durant i després. És dificilíssim, perquè el relat simplista, perfecte per a les males arts del “storytelling”, és l’altre, resumible en un tuit: si no acceptes una votació democràtica, no ets un demòcrata. Dos tuits després, t’acaben dient que ets un colpista. I tu has d’escriure tres-cents tuits per rebatre-ho i ni així no te’n sortiràs.
Però la foto a Madrid és també una bona oportunitat per agafar embranzida i escriure un relat alternatiu, en primer lloc a Catalunya i després a la resta del món, excepte a Espanya, on la cosa no té remei. És a dir, per acabar de carregar-se de raó abans d’entrar en la fase de desestabilització, que és el que realment serà el famós xoc de trens. La imatge del petit plantant cara seriosament al gegant té més possibilitats del que sembla. Sobretot quan el gegant, o el que es creu gegant, s’ha equivocat absolutament d’estratègia i ha abusat de la seva musculatura.
Aquesta podria ser la foto de tots els malsons de les elits madrilenyes: quan van despertar, el “señor Pujdemong” encara era allà. Ah, i no estava sol. Ni vençut.
