Potser la pròpia dinàmica de la maternitat, potser una mala intel·lecció meva del que havia de ser, potser la meva incompetència, em van fer perdre un ritme que abans de tenir els meus fills caracteritzava la meva vida i que em duia del Lliure a la Filmoteca, per posar dos exemples entre els que s’amuntegaven concerts, exposicions, festivals de cine, música o teatre, jam sessions… no podia concebre una altra manera millor de gastar els diners i les meves hores. Això i tardes de cafè amb els amics cosiren els meus dies d’estudi i les primeres feines, donant classes ja des d’abans d’acabar el batxillerat. En quedar-me a treballar a la universitat, el contacte amb la gent jove, que també consumeix música, cine, teatre, dansa en quantitats industrials, alguns fins i tot formant-ne part, m’ha mantingut al dia de les novetats i em contagia de la seva bona forma cultural, tants cops envejosa de no pertànyer jo mateixa a un món que sempre m’ha fascinat.
I ara l’activitat de la gent que manté viva la nostra imaginació, que alimenta la part més tangible de la nostra ànima, sembla menys important que l’esport de competició, els partits de futbol, la indústria o el periodisme. I no és cert. La seva també és una activitat essencial, espiritualment essencial, encara que no ho sàpiga reconèixer un butlletí oficial. Per això avui planyo per tots ells, per la gent que ens ha fet somiat tantes vegades, i que per poder continuat treballant, van fer tots els deures i més per garantir no generar contagis dins dels centres de preparació i dins dels espais on brillaven per a nosaltres, aconseguint que el nombre de casos generats en ells fossin els més insignificants de tots. No és just que se’ls (i se’ns) torni a castigar a viure sense la seva màgia, llum, esforç, dedicació, la major part d’ells ja malvivint a Catalunya per tantes i tantes carències acumulades en les nostres indústries culturals. No és just i molt probablement sigui il·legal, per la qual cosa no és casual que s’hagin llençat al carrer a protestar per uns canvis sobtats i més aviat arbitraris que els poden condemnar a desaparèixer i a nosaltres, a enfonsar encara més la nostra humanitat.
Artistes, us haig de dir que el món sense la vostra contribució és molt menys humà, que no condenseu la cara B, sinó l’A, del que la ciència i la filosofia signifiquen per al progrés. Que sabem que esteu en les últimes i alguns de nosaltres estem pregant pel vostre futur, que és també el nostre. Però “a Dios rogando…” Si us plau, governants i aspirants a ser-ho, podríeu bescanviar els vostres sopars de lluentor buida per una mirada més intel·ligent i compassiva cap a l’art? Molt abans que arribés el turisme, aquest país ja fornia d’art el món sencer. Deixem que almenys puguin continuar la seva tasca formativa que eviti un perjudici irreparable en tota una generació d’artistes. Oi que està permès fer presencialment les pràctiques d’altres estudis? Doncs està clar que la seva docència no pot ser virtual! Deixem-los respirar o serà irreparable la traça de la pandèmia sobre la nostra ànima. I sobre l’ànima de l’art.
1 
