Angoixats pel català

"Si avui s’hagués de fer de nou la Constitució i l’Estatut, seria molt més difícil garantir un sistema educatiu en català que no pas fa quaranta anys"

Vaig descobrir que molts dels meus companys d’escola eren catalanoparlants en retrobar-los anys després. Al pati la llengua era el castellà excepte entre els que portàvem noms o cognoms diguem-ne catalans-catalans. Si un nen es deia Jordi o Jaume, no hi havia dubtes. Amb la resta, en castellà. El bilingüisme passiu era un concepte desconegut: si l’altre nen era castellanoparlant, tu et passaves al castellà i punt. Així eren les coses a Barcelona a finals dels setanta i primers vuitanta, i si hem de fer cas a l’estudi de la Plataforma per la Llengua acabat de presentar, així són encara a la Barcelona de la segona dècada dels 2000, malgrat els esforços del sistema educatiu.

Potser és per aquest record tan clar que en tinc, que no m’he angoixat especialment amb els resultats del citat estudi. Els meus companys castellanoparlants del pati de l’escola ara són adults que utilitzen amb normalitat el català, perquè quan acabes l’escola i perds de vista els companys de sempre les dinàmiques lingüístiques es refunden: la vida laboral, l’allunyament del teu cercle familiar original i la formació de la teva pròpia família, el rol social de pare/mare, la constatació que la llengua és un tema (consciència que no tens en absolut quan ets petit)... És en l’edat adulta, que el nen castellanoparlant activa el català adquirit a l’escola. Certament, aquest raonament té un biaix de classe, concretament de classe mitjana, perquè són els nens castellanoparlants de les classes mitjanes els que de grans es trobaran en contextos i situacions que els convidaran a fer ús de la llengua i fins i tot a esdevenir preferentment catalanoparlants. Però també és cert que les classes mitjanes són la majoria absolutíssima del país i les que marquen el futur de la llengua.

El català té diverses i greus amenaces que en comprometen la continuïtat, però jo en destacaria tres: el factor demogràfic, el factor estatal i l’evolució de la cultura de masses. Demogràficament vivim en una immensa paradoxa. En termes absoluts, mai en la història no hi havia hagut tants catalanoparlants com ara. En canvi, en termes relatius en relació al total de població, mai no n’hi havia hagut tan pocs. Segons l’Estudi d’Usos Lingüístics de la Generalitat, l’eina més fiable que tenim i que acaba de publicar resultats, la llengua es transmet intrafamiliarment amb total normalitat, i hi ha més gent que parla en català amb els fills que no amb els pares, la qual cosa és un indicador de bona salut i de lleialtat lingüística espectacular. En canvi, només un 31% de la població té el català com a llengua inicial, i un 36% com a llengua habitual. Com s’explica aquesta aparent paradoxa estadística? Molt senzill, per una doble i massiva onada immigratòria rebuda amb només 50 anys de diferència: espanyola als anys seixanta del segle passat, i d’arreu del món els primers anys d’aquest segle.

Cosa que lliga amb el segon factor, l’estatal. L’absorció lingüística de la immigració és molt més fàcil i ràpida si es disposa d’un estat propi que marca les regles. Tots els estats estableixen l’obligatorietat de conèixer la llengua oficial de l’estat per adquirir la ciutadania. Però no és només un tema de regles, és també de percepció. Per començar a reconstruir-se i redefinir-se, el nouvingut necessita saber on ha arribat, un punt de referència fàcil i clar. I no hi ha res més clar que una frontera estatal. Res més clar que quina administració et dóna la ciutadania, i quina és la ciutadania que et dóna. Si Catalunya no és un estat, el nouvingut no ha arribat a Catalunya, ha arribat a Espanya. I d’això se’n deriven tota mena de conseqüències, també lingüístiques. És per això que tenim molt poques possibilitats que el nouvingut adult aprengui i adopti el català, i és per això que cal posar tot l’esforç i tots els recursos haguts i per haver a l’escola, que és on hi ha el fill del nouvingut. Sense Estat, la primera generació d’immigrants és lingüísticament una batalla perduda. Només tenim eines per actuar a partir de la segona generació. L’escola ha de garantir als fills dels nouvinguts un alt coneixement de la llengua, com està passant en la majoria del país, i després les polítiques econòmiques, educatives i socials han de garantir el màxim de mobilitat social possible (allò que se’n deia l’ascensor social) per a que aquest coneixement passiu s’activi en l’edat adulta. Sense estat, no hi ha més remei que fer-ho així: treballant sobre la segona generació.

 

Els efectes del dèficit d’estatalitat per a la llengua, però, van molt més enllà. Tradicionalment s’ha definit Catalunya com una nació sense Estat, però la realitat és molt pitjor: Catalunya és una nació amb un Estat en contra. És així en el pla econòmic, però també en el lingüístic. L’estat espanyol és al·lèrgic a la seva pluralitat interna, i de la transició ençà les coses han evolucionat a pitjor. Si avui s’hagués de fer de nou la Constitució i l’Estatut, seria molt més difícil garantir un sistema educatiu en català que no pas fa quaranta anys. És per això que molts hem lligat racionalment el futur del català a la consecució de la independència: bàsicament hem arribat a la conclusió que sota estatalitat espanyola la llengua malviurà sempre asfixiada perquè l’estat espanyol no vol ser l’estat de la llengua catalana. Si el català necessita un estat a favor i l’estat espanyol no ho vol ser, no hi ha més remei que aconseguir un estat català. I molts pensem, a més, que l’estat català pot ser perfectament un estat a favor del català, amb tot el que això implicaria, sense cap necessitat de ser un estat hostil amb el castellà.

Uns paràgrafs més amunt citàvem tres factors que juguen contra la continuïtat de la llengua. Demografia, estatalitat i tendències de la cultura de masses. Avui hem parlat dels dos primers. Deixarem el tercer per a un altre article.

 

Comentaris