Angoixats pel català

"Si avui s’hagués de fer de nou la Constitució i l’Estatut, seria molt més difícil garantir un sistema educatiu en català que no pas fa quaranta anys"

Vaig descobrir que molts dels meus companys d’escola eren catalanoparlants en retrobar-los anys després. Al pati la llengua era el castellà excepte entre els que portàvem noms o cognoms diguem-ne catalans-catalans. Si un nen es deia Jordi o Jaume, no hi havia dubtes. Amb la resta, en castellà. El bilingüisme passiu era un concepte desconegut: si l’altre nen era castellanoparlant, tu et passaves al castellà i punt. Així eren les coses a Barcelona a finals dels setanta i primers vuitanta, i si hem de fer cas a l’estudi de la Plataforma per la Llengua acabat de presentar, així són encara a la Barcelona de la segona dècada dels 2000, malgrat els esforços del sistema educatiu.

Potser és per aquest record tan clar que en tinc, que no m’he angoixat especialment amb els resultats del citat estudi. Els meus companys castellanoparlants del pati de l’escola ara són adults que utilitzen amb normalitat el català, perquè quan acabes l’escola i perds de vista els companys de sempre les dinàmiques lingüístiques es refunden: la vida laboral, l’allunyament del teu cercle familiar original i la formació de la teva pròpia família, el rol social de pare/mare, la constatació que la llengua és un tema (consciència que no tens en absolut quan ets petit)... És en l’edat adulta, que el nen castellanoparlant activa el català adquirit a l’escola. Certament, aquest raonament té un biaix de classe, concretament de classe mitjana, perquè són els nens castellanoparlants de les classes mitjanes els que de grans es trobaran en contextos i situacions que els convidaran a fer ús de la llengua i fins i tot a esdevenir preferentment catalanoparlants. Però també és cert que les classes mitjanes són la majoria absolutíssima del país i les que marquen el futur de la llengua.

El català té diverses i greus amenaces que en comprometen la continuïtat, però jo en destacaria tres: el factor demogràfic, el factor estatal i l’evolució de la cultura de masses. Demogràficament vivim en una immensa paradoxa. En termes absoluts, mai en la història no hi havia hagut tants catalanoparlants com ara. En canvi, en termes relatius en relació al total de població, mai no n’hi havia hagut tan pocs. Segons l’Estudi d’Usos Lingüístics de la Generalitat, l’eina més fiable que tenim i que acaba de publicar resultats, la llengua es transmet intrafamiliarment amb total normalitat, i hi ha més gent que parla en català amb els fills que no amb els pares, la qual cosa és un indicador de bona salut i de lleialtat lingüística espectacular. En canvi, només un 31% de la població té el català com a llengua inicial, i un 36% com a llengua habitual. Com s’explica aquesta aparent paradoxa estadística? Molt senzill, per una doble i massiva onada immigratòria rebuda amb només 50 anys de diferència: espanyola als anys seixanta del segle passat, i d’arreu del món els primers anys d’aquest segle.

Cosa que lliga amb el segon factor, l’estatal. L’absorció lingüística de la immigració és molt més fàcil i ràpida si es disposa d’un estat propi que marca les regles. Tots els estats estableixen l’obligatorietat de conèixer la llengua oficial de l’estat per adquirir la ciutadania. Però no és només un tema de regles, és també de percepció. Per començar a reconstruir-se i redefinir-se, el nouvingut necessita saber on ha arribat, un punt de referència fàcil i clar. I no hi ha res més clar que una frontera estatal. Res més clar que quina administració et dóna la ciutadania, i quina és la ciutadania que et dóna. Si Catalunya no és un estat, el nouvingut no ha arribat a Catalunya, ha arribat a Espanya. I d’això se’n deriven tota mena de conseqüències, també lingüístiques. És per això que tenim molt poques possibilitats que el nouvingut adult aprengui i adopti el català, i és per això que cal posar tot l’esforç i tots els recursos haguts i per haver a l’escola, que és on hi ha el fill del nouvingut. Sense Estat, la primera generació d’immigrants és lingüísticament una batalla perduda. Només tenim eines per actuar a partir de la segona generació. L’escola ha de garantir als fills dels nouvinguts un alt coneixement de la llengua, com està passant en la majoria del país, i després les polítiques econòmiques, educatives i socials han de garantir el màxim de mobilitat social possible (allò que se’n deia l’ascensor social) per a que aquest coneixement passiu s’activi en l’edat adulta. Sense estat, no hi ha més remei que fer-ho així: treballant sobre la segona generació.

 

Els efectes del dèficit d’estatalitat per a la llengua, però, van molt més enllà. Tradicionalment s’ha definit Catalunya com una nació sense Estat, però la realitat és molt pitjor: Catalunya és una nació amb un Estat en contra. És així en el pla econòmic, però també en el lingüístic. L’estat espanyol és al·lèrgic a la seva pluralitat interna, i de la transició ençà les coses han evolucionat a pitjor. Si avui s’hagués de fer de nou la Constitució i l’Estatut, seria molt més difícil garantir un sistema educatiu en català que no pas fa quaranta anys. És per això que molts hem lligat racionalment el futur del català a la consecució de la independència: bàsicament hem arribat a la conclusió que sota estatalitat espanyola la llengua malviurà sempre asfixiada perquè l’estat espanyol no vol ser l’estat de la llengua catalana. Si el català necessita un estat a favor i l’estat espanyol no ho vol ser, no hi ha més remei que aconseguir un estat català. I molts pensem, a més, que l’estat català pot ser perfectament un estat a favor del català, amb tot el que això implicaria, sense cap necessitat de ser un estat hostil amb el castellà.

Uns paràgrafs més amunt citàvem tres factors que juguen contra la continuïtat de la llengua. Demografia, estatalitat i tendències de la cultura de masses. Avui hem parlat dels dos primers. Deixarem el tercer per a un altre article.

 

Comentaris (34)
Ramon Fa 3 mesos
Heribert Barrera es va negar sempre a emprar el castellà quan va ser eurodiputat (que jo vaig votar-lo, per cert). Marçal Casanovas se n'anava del Parlament cada cop que aquells colons del PSA hi intervenien en castellà i no hi tornava mentre continuessin de xerrera. Una cosa bona que tenia ERC, potser l'única, i és precisament aquesta la que canvien. El Manifiesto dels 1300 era glòria al costat dels plantejaments lingüístics actuals d'aquesta mil vegades maleïda ERC.
Ramon Fa 3 mesos
Per ser justs amb la part bona de la història de les sigles ERC, llegeixi's la part nacionalista identitària -perquè la part grapalluda, la part caïnita i la part palanganera de les esquerres espanyoles hi són des de 1931-, potser caldria dir que, més que ERC hagi canviat de posició nacional, el que ha passat és que una caterva de tarats àvids de menjadora, tites, tites, van apropiar-se de les sigles per dur-les a la porqueria actual (que és la mateixa porqueria que ja va dur Catalunya
Ramon Fa 3 mesos
Quan Jordi Pujol i el PSUC proclamen que és català qui viu i treballa a Catalunya, en realitat estaven convidant a la catalanitat. A la integració. Si no dels immigrants més grans, almenys sí dels noves generacions dels vinguts d'Espanya. I allò, aquell consens nacional, identitari i lingüístic, als espanyols els va escagarrinar... fins que mica en mica van anar fent seus primer els sociates, després els comunistes i finalment ERC.
Ramon Fa 3 mesos
Si el català és una llengua minoritària, o no, dependrà de quina sigui la llengua amb què el comparis. Però el tema és que és una llengua minoritzada. Intencionadament minoritzada. Fa tres segles que intenten que la llengua del rufián substitueixi la nostra, la de Catalunya. I fa tres segles que nosaltres, els catalans, ens hi resistim. ERC fins fa alguns anys estava entre els que es resistien a l'etnocidi. Ara en canvi està entre els que l'afavoreixen, l'atien i se'n congratulen.
Ramon Fa 3 mesos
Per què tanta paranoia angoixa (sic) es demana un que molt probablement deu estar preocupadíssim per l'anomenat "canvi climàtic".
Plataforma per la llengua Fa 3 mesos
El català no és una llengua minoritària: és la 14a llengua més parlada d'Europa, amb més de 10 milions de parlants i que es parla a quatre estats d'Europa. Per què tanta paranoia i angoixa?.
Jordi (Català i Suís) Fa 3 mesos
La llengua catalana no és pas en perill de desaparició. Són els Catalans els que desapareixeran. Parlar de "llengües desaparegudes" és un sofisme, un fals axioma. El Català ja és anecdòtic a CAT (i a la resta dels PPCC). I on es manté viu s'apropa al Catanyol. Per copsar la tragèdia només cal veure els milers de comentaris en Espanyol dels Espanyols a aquesta web. Per fregar-nos per la cara que són ells els Amos.
Ramon Fa 3 mesos
Convergència no ho va aconseguir. Però almenys ho intentava. Aquesta mil vegades maleïda ERC ni tan sols ho vol.
Ramon Fa 3 mesos
Només un petit però a l'exposat pel Jordi català i suís. Que és català tothom que viu i treballa a Catalunya no ha sigut mai veritat. Però aquella afirmació que quan va fer-la Jordi Pujol recordo que els del PSUC van reclamar-ne drets d'autor (ells ho haurien dit abans), com a definició era una estupidesa. Però no s'havia d'entendre com una definició sinó com una invitació, que pressuposava quelcom que després es va frustrar. Que les esquerres sucursalistes també intentarien la in
Ramon Fa 3 mesos
Segons TV3 amb 3 de tripartit, pel que els catalans hem d'estar angoixats és per l'anomenat "canvi climàtic". Ara mateix porten des de les deu adoctrinant-nos-en.
Ramon Fa 3 mesos
Segons les esquerres sucursalistes -i ara també ERC-, no ens ha d'angoixar que el propòsit ja trisecular de castellanitzar-nos, assimilar-nos exterminar-nos com a poble avanci per fi ni que no faci a passes tan visibles, tan palpables, tan veloces i tan horroroses, no. Segons les esquerres sucursalistes -i ara també ERC-, ens ha de preocupar més que d'aquí un segle potser hagi pujat el nivell dels mars un parell de centímetres i Kiribati perdi un petit illot.
Calixte Fa 3 mesos
D'acord en algunes de les afirmacions de l'article. En desacord amb d'altres. No hi ha aquí espai per explicar-ho. Però tots sabem que passa quan conviuen un idioma potent i un idioma feble. A Andorra l'idioma oficial és el català, no? I tots els que hem estat al petit país del Pirineu sabem molt bé que l'idioma que es parla al carrer, a les botigues, als restaurants es... el castellà
Quina és la marca del esclau? Fa 3 mesos
Parlar en l'idioma del país colonitzador.
El problema de CAT sempre ha estat el mateix... Fa 3 mesos
.. manca de líders compromesos i lleials amb la defensa de la llengua i del país. Per Pujol català/na era qui vivía i treballava a CAT. Mentida. Son españoles/as de 2a clase, que paguen impostos com a Suècia i reben serveis com a Senegal.
Només la República és la solució a tots els nostres mals Fa 3 mesos
L’absorció lingüística de la immigració és molt més fàcil i ràpida si es disposa d’un estat propi que marca les regles. Justa la fusta. Sense ESTAT PROPI estem venuts.
No són els immigrants Fa 3 mesos
Jo el que veig que parlen constantment en castellà són els nascuts i escolartizats aquí (o sigui, amb immersió plena). És a dir, el que ha fallat ha estat el mètode o que no han sabut fer estimar el català els nostres ineptes responsables polítics.
David Fa 3 mesos
A la nostra llengua li queden 2 o 3 generacions com màxim. I no és tant una qüestió de quantitat sinó també de qualitat. El català que es parla cada cop té més espanyolismes i es parla pitjor. No hi ha oferta televisiva en català, ni cinema, ni de jocs en línia, ni plataformes d'streaming. I òbviament estar dins un estat que és xenòfob vers nosaltres fa que la desaparició sigui inevitable. El futur el podem veure si mirem cap a València o el Rosselló. I per acabar-ho d'adobar le
guanys i pèrdues Fa 3 mesos
El problema és la brutal immersió lingüística en castellà a que estem sotmesos, on quasi tot, pel·lícules, etiquetes productes, etc., són en castellà, i que duen a fer aquest l'idioma de referència. Fa 40 anys, també era així, però la població era una altra, majoritàriament catalanoparlant.
Jordi (Català i Suís) Fa 3 mesos
L'altra collonada com "catalanoparlant i castellanoparlant" és la que en Pujol s'inventà: "és Català tot el qui viu i treballa a CAT". Només una Nació de rucs i covards pot empassar-se aquesta collonada. Però romandre més de 300 anys sota la bota Espanyola - la Nació més fastigosa d'Europa - palesa el tarannà de pa sucat amb oli dels Catalans i llurs elits miserables.
Jordi (Català i Suís) Fa 3 mesos
Un Català arriba al Prat i ja comença la humiliació a la Duana: tot en Espanyol. Vol llogar un cotxe i tot en Espanyol. Agafa un taxi i tot en Espanyol. Arriba a l'hotel i en Espanyol. I això era així fa 20 anys i ara mateix. Voleu que us doni exemples concrets d'hotels ? Catalans de l'Interior: mentre us "estimeu" els vostres "germans" Espanyols, no us alliberareu d'Ells. Teniu la vostra llengua per colpejar-los on més els fa mal: Boicoteu-los boicotant llur llengua.
image/svg+xml