Si un no vol, dos no es barallen, diu la veu popular. Possiblement pot ser cert en moltes ocasions, però si un dels protagonistes és Espanya, el refrany mai es compleix. Als que volen garantir, peti qui peti, la seva unitat, els agrada el conflicte i es troben com a peix a l’aigua quan es tracta d’anar “a por ellos!”. Són coses dels pobles amb una mentalitat gregària. Amb gent així, per molt que no ho vulguis, sempre has d’entrar en la batalla si no et vols veure esclafat.
Les darreres setmanes hem pogut assistir a un increment del discurs txètnik (aquells serbis radicals i expansionistes) per part de mitjans de comunicació i partits polítics espanyols. La finalitat? Atiar el foc del conflicte civil entre independentistes totalitaris i els pobrets espanyols demòcrates i desvalguts davant las turbas separatistas. Criden que cal protegir als espanyols de Catalunya. Fins i tot, apareixen aspirants a esdevenir el Radovan Karadzic del Baix Llobregat, com és el cas d’aquell expresident de l’ONCE anomenat Miguel Duran que fa pocs dies volia enardir a les tropes civils rojigualdas davant la caserna de Sant Boi on tenen allotjats a policia i guàrdia civil.
No podia faltar tampoc en aquest nou i perillós ambient que estan provocant la resurrecció en els carrers de Barcelona de la pitjor porqueria ultra. Ho vam poder veure en el decurs de les manifestacions del 8 i 12 d’octubre. Banderes, simbologia i salutacions feixistes van conviure de forma harmònica amb la gent de l’Albiol, l’Arrimadas o l’Iceta. Cada ovella amb sa parella.
Tot plegat, i tenint present els mecanismes de dominació que han caracteritzat històricament la mentalitat espanyola, aniran avançant en aquesta línia. Voldran introduir un suposat clima d’enfrontament que s’encarregarà de difondre les potents terminals mediàtiques amb seu a Madrid. El relat sempre serà el mateix: els independentistes volen trencar la convivència i l’estat de dret tot imposant-se per la força a una majoria de catalans que volen ser espanyols. Poc més o menys la mateixa línia d’actuació que va tenir la ràdiotelevisió sèrbia en el conflicte dels Balcans. Però malgrat que les seves intencions coincideixen amb les d’aquells criminals que van cometre aquelles atrocitats al bell mig d’Europa no fa pas tants anys, el que realment mou la seva voluntat són les recomanacions que ja feia l’any 1624 el comte-duc d’Olivares per sometre Catalunya: “hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente (l’exèrcit)”. Són fidels a la seva concepció de la història. I nosaltres?
Com que les derrotes col.lectives en els enfrontaments contra el veí són més que les victòries, aquest fet condiciona les nostres actuacions. Abracem moltes formes de protesta que volem pensar que són intrínseques a la nostra personalitat, tot ignorant models que en molts moments de la nostra història han demostrat un capteniment audaç i coratjós. Quan en un conflicte de la intensitat que està vivint Catalunya només vols oferir la teva cara amable, pots acabar caient en un pacifisme xaró.
Tot i això, cal reconèixer que els fets derivats a partir de l’1 d’octubre, ha generat en una part significativa de l’independentisme la sensació de no estar disposat a deixar-se humiliar cap vegada més. Només amb aquesta dada, podem sospitar que les situacions que s’esdevindran pròximament poden tenir un component més dramàtic del que hem viscut fins ara. Espanya ha demostrat que està disposada a entomar qualsevol situació violenta amb l’aquiescència de la cínica Europa. La nostra resposta ha d’estar a l’altura d’aquest nou paradigma. Personalment, no penso posar l’altra galta.
