Anatomia d'un robatori

"En el robatori ens sostreuen la dignitat, ens assalta el dubte, ens paralitza l'ànim i ens fa tan vulgars com el robatori mateix"

La majoria de les persones que ens hem vist afectades per un robatori, encara que hagi quedat solament en un mer intent, hem experimentat la torbadora i desassossegant sensació que el més important no ha estat la pèrdua material sinó que ens hagin ultratjat. Joseph Conrad en el seu relat Il Conde explica la història d'un aristòcrata culte que és atracat en un passeig per jardins de Nàpols. El robatori provoca en l'aristòcrata tota mena de sensacions contradictòries que podríem resumir en les següents preguntes, Per què a mi? Com no em vaig adonar que m'estava aguaitant? Per què no vaig reaccionar davant la seva violència? Preguntes i més preguntes que s'amunteguen en els pensaments deixant sense respiració a qui ha viscut l'experiència de ser robat amb violència, amenaçat per una navalla o una pistola. Totes les preguntes van dirigides al pla de les emocions i no cap als diners sostrets. Qui pateix un robatori també pateix la vergonya i la impotència. El robatori, com li passa al personatge aristòcrata de Conrad, revela la falsa seguretat en què creiem viure. La nostra vida salta pels aires. A partir de llavors som conscients que qualsevol cosa pot succeir i, el que és pitjor, que mai estarem preparats per afrontar una nova ofensa. Quan l'atracador amenaça, sense proposar-s'ho, fereix el nostre amor propi. Si ens donessin la possibilitat d'enfrontar-nos de nou a l'atracador, no demanaríem justícia sinó enfrontar-nos amb ell en un duel, ja que el que està en joc és el nostre honor. En el robatori ens sostreuen la dignitat, ens assalta el dubte, ens paralitza l'ànim i ens fa tan vulgars com el robatori mateix. En el relat, Conrad ens fa observar un altre aspecte "estava commocionat per haver estat triat com a víctima no d'un robatori, sinó del menyspreu". La qüestió que Conrad apunta indica fins a quin punt no serveix de res la classe social a la qual pertanyem, l'educació que hem rebut ni el coneixement adquirit en la nostra vida en enfrontar-nos davant un delinqüent que, amb la seva gosadia i violència, ens nua, ens treu tot amb total indiferència. "Sóc un home marcat" diu l'aristòcrata, en ser coneixedor que, de la mateixa manera que ell ha vist l'atracador, aquest al seu torn l'ha vist a ell; un intercanvi de mirades del que un surt sempre derrotat envaït per la por. Ens sentim perduts i quedem paralitzats, a mercè d'unes emocions que mai havíem viscut. L'ultratge és més poderós que la violència exercida per l'atracador. Rememorem una vegada i una altra el moment buscant algun senyal que ratifiqui que vam fer el correcte i així mitigar la nostra angoixa. La majoria de les obres de Conrad giren al voltant de la pèrdua de la dignitat i com recuperar-la, ja que el deshonor pot arribar a acabar fins i tot amb la vida dels protagonistes. La dignitat, que és intrínseca a tot ésser humà, que necessita l'apreciació dels altres i que no l'atorga ningú, acaba sent sempre el camp de batalla en el qual lluitem durant tota la nostra vida. L'atracador aferrat a una fi tan simple com és perpetuar el robatori, no sabrà mai que ha deixat la nostra dignitat tocada per sempre. En societats com la japonesa, el deshonor es recupera amb el suïcidi per evitar veure la vergonya a la mirada dels altres. En la nostra societat hem aconseguit deixar enrere els duels, que van arribar fins a meitat del segle XIX com una forma efectiva de reposar l'honor i la dignitat perduda, però no hem aconseguit eliminar el sentiment de culpa, tot i ser nosaltres les víctimes, que s'amaga rere els continus robatoris als quals estem sotmesos.

 
 

Comentaris