Vostè pot escriure un pamflet on digui que hem de clavar pallisses a determinades persones. Si vostè, a aquest pamflet, l’escriu sota el símbol d’una esvàstica, per exemple, se’l podrà detenir policialment, i és poc probable que trobi cap simpatia entre la classe intel·lectual. Tanmateix, si vostè escriu un pamflet on digui que hem de clavar pallisses a determinades persones, però l’escriu sota el símbol de l’A anarquista, si el detenen, tot d’una trobarà qui el disculpi, qui l’excusi —qui li rigui les gràcies…—, qui digui que vostè és un pòsit de grans ideals. Hi ha formes de coqueteig amb la violència, o amb el pensament que la justifica o excusa, que ens cauen simpàtiques —o que neguem contra tota evidència foguejada…—; d’altres, en canvi, no les volem veure ni en pintura.
Recordar aquestes coses ens posa en un compromís. Fer evident que és estrany que els anarquistes no violents i els seus simpatitzants sí que acaben exercint la violència —tot crema, allà a Gràcia, 5.000 euros de destrosses com si res— ens pot fer sospitosos de feixisme. Aquí només hi ha amics i enemics: els que aplaudeixen i els altres, els còmplices de l’ordre dominant, sequaços dels bancs i de la ‘classe opressora’. Ui. ¿Sortirà algun comentarista anònim a insultar-me i a dir-me que cobro de la CIA, o de CiU, o del Banc de la Cantonada?
És ben curiós, tot això. Han detingut un plegat d’anarquistes i de seguida tot d’una se sabia que no eren violents, que eren bons nois, que tot el que feien era pensar i viure lliurement, sense fer mal a ningú. Llegeixin els comentaris a les notícies dels diaris on-line, els editorials fantàstics, certs articulistes amb casa a l’Empordà… Tothom sap que no feien res de dolent, que només escrivien i pensaven, somiaven Kropotkin a la llum d’una fanalet Durruti. No eren ‘terroristes’, oh, és clar que no: això ja ho sabem tots sense necessitat ni d’investigar ni d’obrir els armaris! ¿Per què? ¿Com?
Quan l’Audiència Nacional entra a sac a un Ajuntament i se’n porta els regidors —preferiblement del PP— engrillonats amb moltes de les proves de la paperassa corrupta, tothom aplaudeix amb les orelles: de seguida els èmfasis de culpabilitat sense judicis inunden tots els pulmons progressistes. Ara bé, si els detinguts són anarquistes, tot plegat és una farsa, un invent del ministre o una escenificació de ‘força opressora’ de la ‘llei mordassa’. Tots portem a dins un petit anticapitalista, que no desaprofita l’ocasió de treure el nas i mostrar que tenim el cor pur i sincer, que simpatitzem encara amb les Gran Causes Llibertàries, encara que aquestes no siguin més que una altra excusa per a fer barrabassades o per a caure en la inconsistència intel·lectual més insostenible.
Se’ls acusa de terrorisme, però, als nostres estimats detinguts… Se’ls vincula amb la col·locació d’explosius en sucursals bancàries, o a esglésies com la Basílica de Saragossa o L’Almudena de Madrid. Repetim-ho: explosius, bombes, amenaces, coses que fan sang, sang que taca. Se’ls deté per aquestes coses, sí —poca broma—, però automàticament tothom ja sap que els detinguts són innocents —és clar que sí!—, i sense cap mena de proves tothom surt a dir —parlo pel que llegeixo a Twitter, i en els diaris— que tot plegat és una falòrnia del PP o dels jutges ‘del sistema’. La meravella.
Hom es pot reunir en habitacions fosques a muntar complots. Si ho fa amb un Alcorà o amb un exemplar fotocopiat del Mein Kampf veurem ben clarament que és un boig que hem de tenir controlat —o detingut, oi? Si conspira, però, des de les idees radicals de l’esquerra ferrenya, però, serem condescendents, oh. Però recordem un parell de dades…
Història: fa just cent anys l’anarquisme era el gran fenomen terrorista que, arreu del món, es cobrava cada dia desenes de vides humanes. Recordem —atenció— que els anarquistes van acabar amb la vida ni més ni menys que del President de França Carnot, del President espanyol Cánovas, del president dels Estats Units McKinley. I del rei d’Itàlia Humbert I; el tsar de Rússia Alexandre II, etc.
A més de centenars de persones no famoses sinó fosques o anònimes o oblidades, emportades per la torrentada violenta dels amiguets de les bombes. A Barcelona, la cosa violenta anarquista va ser especialment sangonosa. A Madrid, l’any 1906, un tal Mateu Morral —nascut a Sabadell— va voler matar el rei d’Espanya, i pel camí es va carregar 28 persones… Els anarquistes que l’altre dia van ser detinguts a Barcelona s’han batejat com a grup Mateu Morral, en memòria d’aquell geni del crim, fill d’una família rica, que va aprendre a fer bombes anarquistes en un viatge d’estudis a Alemanya. Ai.
Tot això són fets, em sembla. ¿Quina persona sensata voldria, però, posar-se sota la bandera de la Gihad després de tota la sang que fan córrer els islamistes? Qui voldria continuar sent per exemple, nazi, entre la classe intel·lectual, després del Tercer Reich, encara que entre els intel·lectuals també la febre feixista va fer furor? Hi ha malalties polítiques contra les quals la història ens ha vacunat, mentre que d’altres sempre queden immunes a una certa crítica, així totes les derivades del pensament d’esquerra radical. (Que concebem aquestes coses encara en clau ‘antifranquista’ és un dels regals del franquisme, que perdura així, doncs, allunyant-nos d’una mentalitat vertaderament democràtica.)
Així, en aquesta línia, a pesar dels crims del sovietisme comunista i de tot allò esdevingut —i que encara perdura— ens els països comunistes, encara hi ha qui se sent temptat per aquella il·lusió de canvi radical, que en la realitat es va traduir en un estat policial, assassinats de masses, tortures, censures, misèries horribles i d’altres infàmies que podem comptar encara en estats com Corea del Nord o Cuba o la Xina. De fet, és més fàcil trobar un article censurador —a la nostra premsa— que ens parli dels grans beneficis de les multinacionals que no del que realment passa a les presons cubanes o en els camps de treball asiàtics. Tota la gran literatura que han fet els que han sobreviscut al Gulag troba poca acollida a les nostres editorials, i menys encara entre el públic que llegeix llibres en el nostre país. ¿Qui ha dedicat aquí una miserable ressenya a l’extraordinari Xalamov i als seus Relats de Kolimà?
Dels crims ben presents del fanatisme d’esquerres en parlem ben poc o gens, o ho fem amb un airet condescendent, no fos cosa se’ns confongués amb ‘la classe burgesa’. (No critiquis un anarquista sense abans haver criticat un banquer, un capellà i una multinacional, encara que sense el banquer o la multinacional no existiria ni el diari on surt l’article ni Twitter o Facebook, on tanta gent es fa l’heroi llibertari anticapitalista… Fer-se l’anticapitalista a Twitter és tan ridícul com fer-ho al reservat del restaurant més exclusiu de la Barcelona després d’haver demanat llamàntol i vi de Chablis.)
Siguem pacifistes, i inventem banderes dignes, i no reciclem velles consignes que han fet córrer sang innocent. Una vegada vaig escriure una ressenya sobre un llibre d’en Ferran Torrent, en el qual s’hi pot llegir que els personatges d’aquest autor feien un viatge a la totalitària Romania de Ceauşescu. Allà s’adonaven —ells, vells anarquistes d’esperit— que ‘el paradís socialista’ era un infern, fins i tot molt pitjor que l’Espanya de Franco. Allà hi havia un ‘feixisme d’esquerres’, per dir-ho com, crec recordar, ho apuntaven aquells personatges. Doncs bé; el responsable de la publicació de la meva ressenya no podia acceptar que jo escrivís una cosa com aquella, encara que només feia que citar les apreciacions —literals— dels personatges del llibre. Encara hi ha coses que no es poden admetre. Fantàstic.
De tot això no sé quina conclusió se’n pot derivar. Vostès mateixos. Jo m’acomiado fins divendres vinent, o potser no, perquè és festa. Espero no rebre amenaces del nostres anarquistes pacifistes per aquest escrit de bona fe. Aprofitin vostès per a comprar llibres. Els recomanaria la meva última novel·la, però el llibre del meu amic Enric Vila ja els bastarà per a passar una bona estona. Doncs res. Bon Nadal… Més Dickens i menys Durruti: aquest és el meu consell, senyoreta.
