A vegades, quan no tens les coses clares (i ets dels que penses que decidir-te és una de les pitjors coses que et poden passar a la vida) el millor és “anar fent”. Anar fent i mirar a on arribes. Anar fent, i sorprendre’t. Anar fent, i no forçar res. Perquè no saps com, però tot acaba portant-te allà on inconscientment vols arribar. I amb l’escriure passa exactament el mateix. A vegades, et plantes davant l’ordinador, i tot i que no saps ben bé on vols anar a parar, els dits van picant lletres, una rara l’altra. Ara majúscula, ara minúscula. Ara un punt, ara una coma. No saps ben bé a on et dirigeixes, però línia rere línia, aprens coses que no saps que sabies. És com si pensessis amb els dits. Com si els dits funcionessin més ràpid que el cap i t’expliquessin coses que a tu et sembla que encara no saps. I sovint, és escrivint, que t’acabes decidint.
- CA
