Anar a Madrid

"Qualsevol acció adreçada a donar aire a la governabilitat de l'estat és fer un pas enrere. No s'ha de negociar, s'ha de perjudicar."

Són moltes les raons per les quals l'independentisme encara no ha pogut reeixir com voldríem. Unes més importants que d'altres. Però si féssim una mena de rànquing entre elles, el nostre poc sentit estratègic ocuparia un dels primers llocs. Qui es pot sorprendre? Si en els darrers 300 anys la poca política que hem pogut fer ha estat només per mirar de sobreviure com a nació, no és fàcil que, ara per ara, surtin estadistes entre nosaltres.

 

L'objectiu de trencar amb Espanya requereix obrir la màxima quantitat possible de fronts de conflicte polític. El diàleg i el pacte al qual apel·len ara alguns dirigents de l'independentisme, és una claudicació encoberta. Volen ignorar que perquè les conseqüències d'una negociació siguin efectives, aquesta s'ha de produir després d'una situació de tensió que demostri quines són les nostres autèntiques forces. O hem de tornar a anar de "farol"?

 

Sens dubte que la confrontació s'ha de produir en institucions catalanes o europees. No debades, el municipalisme ha col·laborat notablement a fer créixer la idea d'un estat català independent. Com no dubtarem que Estrasburg ha d'esdevenir un lloc on posar en evidència una Europa disposada a qualsevol cosa per matar la idea de Catalunya. Però tampoc el que no podem ignorar és la gran capacitat de projecció del congrés de diputats espanyol per escenificar l'enfrontament de l'independentisme i els poders espanyols. Com anar-hi, i amb quina mentalitat, és el repte que cal resoldre.

 

La premissa de tot diputat secessionista a Madrid ha de ser desestabilitzar Espanya, sigui la de dretes o sigui la d'esquerres. Qualsevol acció adreçada a donar aire a la governabilitat de l'estat és fer un pas enrere. No s'ha de negociar, s'ha de perjudicar. En altres èpoques i circumstàncies podia haver-hi un marge per obtenir algun profit. Ara, no. Una majoria de la població espanyola representada per PP, PSOE,  C's i Vox, està disposada a acabar políticament amb qui no se sotmeti a la constitució i a la monarquia borbònica. No només ens volen esclaus, ens volen contents de ser-ho.

 

 

Ara mateix, el congrés espanyol és l'escenari on es gestaran totes les polítiques per fer efectiva la derrota i la humiliació de l'independentisme. Plantar cara a aquesta ofensiva no passa per ser més d'esquerres i contemporitzar amb els de Vallecas o mirar de negociar com si Miquel Roca encara fos el cap de la minoria catalana. Però pels nostres diputats a Madrid aquestes coses formen part d'una altra galàxia. Ells continuen afirmant, d'una forma o una altra, que la concòrdia és possible. Serà segurament perquè els sous i les subvencions fan creure en els miracles.

 

La tribuna de la carrera de San Jerónimo no ha de servir per jubilar dolçament a diputats d'ERC o per mantenir a la menjadora durant 22 anys a postconvergents. Si per ells fos, no marxaran ni en 18 mesos ni en 18 segles. En realitat, si analitzem els seus discursos, no difereixen gaire dels que feien els seus predecessors de la transició. Sempre parlen que una altra Espanya és possible. Si els hi donessin, estarien encantats de col.laborar en la seva governabilitat. No poden concebre una Catalunya deslligada d'Espanya, i per això mai la perjudicaran. Només aspiren que els comprenguin i els acceptin. No els molesta ser espanyols, volen ser-ho d'una manera singular i no els deixen.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?