La primavera del 1939 l’Alemanya nazi va ocupar els territoris de Bohèmia i Moràvia, a l’actual República Txeca. Les potències europees, liderades per França i el Regne Unit, no van moure ni un dit per evitar la invasió. No només això, sinó que un any abans havien signat un acord per permetre que Alemanya envaís els Sudets, també a la República Txeca. Aquella permissivitat va animar el nazisme, que, mesos després, va començar la Segona Guerra Mundial envaint Polònia. Els països europeus són excepcionalment tolerants amb les tiranies. Una mica per por i una mica per interessos econòmics, tendeixen a permetre que dictadors i genocides facin la seva fins que, inevitablement, és massa tard. Ara està passant exactament el mateix amb l’agressió contra Armènia a Nagorno-Karabakh, executada per Azerbaidjan i alimentada per Turquia.
Posem-nos en context. Armènia, amb tres milions d’habitants (uns deu milions d’armenis viuen en la diàspora), és un estat amb una llarga història de resistència contra les poderoses nacions que l’envolten. És el primer estat declarat oficialment cristià, l’any 301, i ha patit els processos d’expansió de potències com l’imperi persa o, més recentment, l’imperi otomà. Històricament, el nacionalisme turc ha considerat Armènia com el seu principal enemic. És el poble que més odien i, certament, una cultura que han intentat exterminar. L’odi prové, en resum, del fet que Armènia és una nació ètnicament (i religiosament) diferent incrustada en la Gran Turquia, això és, una idíl·lica extensió de pobles turquesos que va des de Tràcia (tocant a Grècia) fins a la província de Xinjiang, a la Xina. Una zona geogràfica habitada per pobles del mateix origen ètnic i de la mateixa religió, l’islam.
L’actual president turc, el nacionalista Racip Tayyip Erdogan, ha convertit el neoimperialisme anomenat “panturquisme” en la seva prioritat política. El seu somni humit és liderar la unió mística de tots els pobles turquesos (i, no ens enganyem, controlar els seus recursos naturals). A més, la intervenció turca a països com Líbia o Síria fa pensar que Erdogan aspira, també, a liderar de manera exclusiva la “umma”, la comunitat islàmica mundial. Ara bé, l’èxit d’aquesta fantasia autoritària, pròpia d’un dictador àrab dels anys 60, depèn de dues acciones ineludibles: acabar amb Armènia (sepultar aquell país) i, paral·lelament, assegurar-se que Europa no farà res per frenar a la seva bogeria. Turquia ja va intentar eliminar el poble armeni l’any 1915, quan l’imperi otomà va exterminar un milió i mig de persones d’aquesta ètnia. Ara torna a intentar-ho mitjançant un estat turquès aliat: l’Azerbaidjan. Aprofitant una històrica disputa territorial entre aquest estat i Armènia, Turquia ha nodrit els àzeris amb armes, avions de combat i, el més dramàtic de tot, amb mercenaris reclutats a Síria després de la caiguda d’Estat Islàmic. Es calcula que actualment estan lluitant contra els armenis un miler de milicians que, com va declarar un islamista capturat, cobren uns dos mil dòlars al mes. Ell mateix assegura que Turquia també els ofereix una paga extra de 100 dòlars per cada armeni decapitat.
En relació a Europa és difícil no vincular els recents atemptats a París, Niça i Viena amb l’ofensiva turca per acabar amb Armènia i establir la gran nació turquesa. De fet, aquesta setmana passada França va prohibir el partit Llops Grisos, una organització nacionalista turca acusada d’atacar ciutadans francesos d’origen armeni. Un cop més, Erdogan no dissimula i s’atipa de llançar amenaces contra Europa. No fa pas gaire que deia frases com: “Els europeus i els occidentals no podran anar tranquils i segurs pel carrer a cap racó del món”. Em sembla prou evident com a advertència. A banda, Turquia i Azerbaidjan tenen l’arma més poderosa de totes per pressionar Europa: l’amenaça energètica. Ambdós països acaben de construir el gasoducte TANAP per portar gas al nostre continent i, de retruc, fer que la Unió Europea sigui un altre hostatge d’Erdogan.
Cal tenir en compte, per acabar de complicar la situació, que tant el poble turc com el poble àzeri viuen en estats autoritaris i personalistes, on la discrepància està prohibida i els enemics polítics són empresonats. Erdogan i el seu homòleg de l’Azerbaidjan, Ilham Alíev, apliquen un control salvatge sobre la informació. Jesús Lozano, assessor de desenvolupament i innovació que coneix perfectament la regió, m’explicava aquesta setmana que Azerbaidjan ha aplicat una censura tan estricta a internet que fins i tot ha prohibit les videotrucades. Aquests reaccionaris són els enemics dels armenis. Dos líders que, com em deia el propi Lozano, “no escolta el seu poble”. Erdogan i Alíev ignoren i castiguen els opositors.
I no és pas una cosa que ens agafi lluny. L’actor d’origen armeni Hovik Keuchkerian (protagonista de sèries d’èxit com Antidisturbios o La Casa de Papel) ha d’anar per Madrid amb escorta perquè va denunciar l’atac turc contra Armènia en un contundent video penjat a YouTube. Encara que sembli un assumpte exòtic, la guerra contra els armenis és un problema que, tard o d’hora, perjudicarà greument Europa.
La solució és complicada. Evidentment, els armenis no poden comptar amb Europa (que va deixar que els exterminessin fa cent anys). L’única via per evitar l’eliminació definitiva d’Armènia és Rússia, un aliat estratègic a la zona que compta amb els armenis pels seus propis interessos. Ara bé, tot aquest merder genera un problema doble. Primer, la profunda tristesa que provoca veure com Europa permet que s’elimini un poble mil·lenari per preservar els seus interessos. En segon lloc, és inquietant que Erdogan hagi esdevingut, de manera inequívoca, una amenaça real per a Occident. De la mateixa manera que a Bohèmia la permisivitat amb Hitler va arrossegar-nos a la Segona Guerra Mundial, la permisivitat a Armènia amb Erdogan comportarà una nova tragèdia durant aquest segle XXI. Hitler va defensar el genocidi jueu argumentant que ningú va jutjar Turquia pel genocidi armeni. Ara Erdogan li torna el favor i ataca els armenis, convençut que ningú recorda Bohèmia.
1 
