Ambaixades catalanes on ens doni la gana

"Mais, où sont les neiges d'antan? Ens consumim vius en aquesta autonomia que ens asfíxia, tenalla i ens impedeix progressar. Que ens anul·la"

L'inefable ministre d'Exteriors del Regne d'Espanya ha decidit impedir que els catalans decidim presentar-nos al món, directament, a través de les nostres ambaixades. I apel·larà a les lleis espanyoles. I els tribunals, per descomptat, li donaran la raó.

Diuen que va haver-hi un temps, en aquest país, que la seva bandera amb les quatres barres era hissada a Jerusalem, Trípoli, Síria, Marroc, Sardenya, Montpeller, Alexandria, Tir, Tunis, Acre, Sicília, Armènia, Múrcia, Constantinoble, Antioquia, Pèrsia, Palerm, Calàbria, Malta, Nàpols, Gerba, Xipre, Sardenya, Còrsega, Tràcia, Gal·lípoli, Cassàndria, Mont Athos, Macedònia, Tessàlia, Pisa, Ducat d'Atenes, Neopàtria, Catània, Càller, Damasc, Rodes, Albània, Trebisonda, Etiòpia, Eslavònia, l'Alguer, l'Epir i a tots els territoris catalans, de Salses a Guardamar, de Fraga fins a Maó.

Mais, où sont les neiges d'antan? Ens consumim vius en aquesta autonomia que ens asfíxia, tenalla i ens impedeix progressar. Que ens anul·la. Com diu en Carles Boix, "Viure en una gàbia i a sobre haver de sentir que la gàbia no existeix és una cosa absolutament bèstia i indigerible".

Diuen que en aquest país, l'any 1262 Jaume I envià prop del sultà de Babilònia una ambaixada, confiada a Ramon de Conques, de Montpeller, per demanar autorització per crear consolat a Alexandria i que dos anys després, Guillem de Montcada, de Barcelona, ja era cònsol a Alexandria; diuen que el consolat de Palerm, amb jurisdicció a tota Sicília, fou creat el 1286; diuen que Bernat Manresa, cònsol a Beirut i a Damasc entre 1385 i 1393, donà un magnífic retaule del pintor Marc de Vilanova al monestir de Santa Caterina del Sinaí, on encara es conserva i sorprèn a tot el que, en mig del desert, es troba al davant una taula gòtica de l'art català.

Mais, où sont les neiges d'antan? On són els empresaris d'aquest país, alçats contra un Estat que els impedeix progressar, que els resta competitivitat, que impedeix que el port creixi, que empetiteix l'aeroport, que estrangula les infraestructures, que destrossa el comerç català. On són els emprenedors d'aquest país, que haurien de llançar-se a conquerir el món i tornar a aconseguir que cap peix de la Mediterrània pugui nedar si no porta les quatre barres al llom.

Amb bombes, ribots, constitucions o sentències, depenent del moment, Espanya defensa la seva sobirania amb ungles i dents, tal com, d'altra banda, solen fer els estats. I la resposta, massa sovint, ha estat la d'acceptar l'statu quo provincial. S'ha acabat. Les ambaixades catalanes són una estructura d'estat que cal defensar amb ungles i dents.

I per tant, la resposta, argumentada, enraonada, elegant i diplomàtica al Sr. Margallo és dir-li que estem encantats que l'interessin les nostres ambaixades i que no es preocupi perquè les obrirem allà on ens doni la gana.

 
 

Comentaris