Benvinguts a Catalunya, on pot passar que un partit de govern no tingui avui projecte de país i l’endemà sí que el tingui, segons com vagi la cosa. Això, d’acord amb dos dels dirigents més rellevants del partit en qüestió, com ho puguin ser els consellers d’Educació i el d’Economia: si ells donen mostres de vacil•lació, dient un dia una cosa i l’endemà la contrària, vés què no ha de pensar el poble ras. Tampoc no sabem molt bé què dir-hi nosaltres des d’aquest racó, però sí que voldríem fer notar dues curiositats que ens semblen dignes de ser tingudes en compte.
La primera: tot això del projecte (o de l’absència de projecte) de país, ve d’aquelles declaracions d’Ernest Maragall a propòsit de la fatiga que el tripartit hauria causat entre la ciutadania. És molt possible que sigui així, que el tripartit hagi acabat per cansar el personal. Però no és l’únic factor de cansament: al cap i a la fi, aquest govern sorgeix d’un Parlament, que és el que els catalans escullen en les seves eleccions. I, en l’actual correlació de forces d’aquest Parlament, el PSC –que és el partit que avui no té i demà si que té un projecte de país— només constitueix la segona força: la primera, com sap tothom, és CiU, amb 11 escons d’avantatge. Bé, el cas és que CiU i PSC bé que es van posar d’acord per consensuar l’actual Estatut de Catalunya, que es troba a la picota des del moment de néixer i que, després de més de tres anys de llimbs i Purgatori, sembla un causant considerable de fatiga.
No tan sols en la primera llei orgànica del país, sinó en d’altres d’estratègiques o emblemàtiques, convergents i socialistes han sabut trobar sintonia: en la mateixa llei d’Educació, per exemple, o en la de successions i donacions. Així doncs, si queda clar que el primer partit del govern i el primer de l’oposició són capaços de posar-se d’acord en els grans temes, haurem d’arribar a la conclusió que el projecte de país dels uns deu ser força coincident amb el dels altres. O, dit d’una altra manera, que si els uns no tenen un projecte de país per presentar als ciutadans, els altres tampoc no el deuen tenir. O encara, que si els uns fatiguen la ciutadania, els altres no es deuen quedar enrere. No es tracta de cap sil•logisme: n’hi ha prou de veure quantes, i sobretot quines lleis han votat plegats els uns i els altres per comprovar que aquestes qüestions de fatigues i de projectes tenen un cromatisme una mica més complex que el blanc o negre que s’imposa a les portes d’unes eleccions.
Com que segur que de totes maneres m’equivoco, els recomano una lectura que m’estalvia de tornar a fer-ho. Es tracta de La pastoral catalana, de Julià de Jódar, excel•lent novel•la sobre uns personatges que també van errats i que també es fatiguen d’allò més. Això sí, no els falta projecte. Que vagi de gust i fins a la pròxima.
