Amb por no es fa política

"A Catalunya, davant l'estrepitós fracàs del tripartit, algunes ànimes de càntir reclamen màgia (blanca o negra, tan li fa) per sortir del tràngol"

"Hem de continuar amb las reformes. Aturar-les ara fóra malbaratar els esforços esmerçats"
Nicolas Sarkozy, president de la República francesa

Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. La dita de la iaia conté un missatge que semblen desconèixer – o haver menyspreat - molts membres del Govern tripartit. A ningú l'obliguen a ser secretari d'Interior, senyor Boada. I no tothom serveix per governar. Una de les grans lliçons – universals – dels errors i pegues dels gabinets Maragall i Montilla és que, avui en dia, els amateurs amb ínfules val més que no pretenguin dedicar-se a servir l'interès general.

En aquest context, considero amateur amb ínfules aquell diletant que, per un o altre atzar, acaba decidint coses des d'un despatx oficial sense tenir gaire idea de res. Siguem sincers: tothom no serveix per a tot. El Govern de la Generalitat no és l'Executiu de cap Estat però tampoc és cap broma, encara que alguns s'ho pensin. A més, com han demostrat els alcaldes enfrontats a la recent nevada, la dimensió real d'una Administració no depèn tant dels seus recursos estrictes com de l'actitud d'aquells que la dirigeixen.

Qui governi Catalunya en un futur immediat haurà d'evitar molts errors i no serà menor el d'envoltar-se de personal poc preparat o poc disposat a entendre de què va això de governar. Una cosa és la política i una altra – més concreta i arriscada – és aplicar unes polítiques determinades en un temps concret i sotmeses a unes circumstàncies que s'escapen de tota planificació. Més enllà dels valors i dels interessos que informen un projecte polític, hi ha un factor extremadament important: el caràcter i la capacitat dels homes i dones que han de desplegar-lo dia a dia. Penso que els dos tripartits – més enllà de tota la discussió al voltant de la seva manca de cohesió – s'han vist llastrats per un excés de figures grises, incompetents i/o sense sentit profund de la seva tasca institucional. Els darrers governs presidits per Jordi Pujol també van perdre ambició i eficàcia a causa de l'accés al poder de personatges semblants als que avui no tenim més remei que suportar amb paciència.

Els lideratges d'Obama i de Sarkozy – cadascun a la seva manera – ens recorden que només es fa política quan es perd la por. Obama tira endavant una reforma social històrica perquè sap que això s'ha de fer i Sarkozy sacseja alguns fonaments de la República perquè està convençut que només així el país se'n sortirà. Són imbècils? Són suïcides? No, fan política de debò. Obama deixa de ser el rei de la popularitat i, a més, condemna el Partit Demòcrata a perdre molts dels seus escons al Congrés quan arribin les eleccions legislatives. A Sarkozy, l'han rebregat de valent en els recents comicis regionals, la qual cosa indica fins a quin punt la malacostumada societat francesa vol i dol. Zapatero, en canvi, és el paradigma del polític que basa la seva durabilitat en no molestar gaire. El cap de govern espanyol no vol fer empipar ni els sindicats ni la patronal, ni els espanyols ni els catalans, ni els vells ni els joves, etcètera. La tàctica és passar de perfil entre els problemes i anar dient que tot comença a millorar. Zapatero és un polític poruc, Obama i Sarkozy són polítics valents. El primer pretén fer màgia, els segons s'esforcen a fer política.

A Catalunya, davant l'estrepitós fracàs del tripartit, algunes ànimes de càntir reclamen màgia (blanca o negra, tan li fa) per sortir del tràngol. Esperen la màgia amb tanta ànsia que, fins i tot, es refien d'alguns aprenents de bruixot mentre entonen laments contra els insalvables mals de l' estimada Catalunya. Ultra els oportunistes, els ressentits, els incompresos patològics i els ximplets que pensen viure l'any 1931, hi ha bona gent que podria despistar-se arribada l'hora. A la bona gent que vol que el país surti del clot cal dir-li ben clar que ara no és moment de fer experiments, no fos cas que, gràcies als més abrandats i insubornables "patriotes", tinguem – de retruc - una segona i letal tassa de Montilla. Una cosa és fer "Els Pastorets" i una altra és fer política.

Qui vulgui presidir Catalunya haurà de començar a dir també algunes coses que desagradaran. I haurà de demostrar que està disposat a triar. És allò normal en un país que no renuncia – se suposa - a ser adult algun dia.

 
 

Comentaris