Mai com ara Catalunya havia estat tan capacitada per decidir. Mai com ara els catalans havíem estat tan segurs que podem construir una societat més justa, més cohesionada, més segura i més democràtica. I mai com ara hem tingut una consciència tan clara que això ho podem aconseguir de la mateixa manera que ho fan -amb més o menys encert- la resta de les nacions del món.
La societat catalana ha adquirit, en pocs anys, una maduresa política espectacular. Ho ha comprovat el propi Felip VI, a qui no han servit de res ni la impostura d’una portada a l’Hola! ni la visita, amb cara de compungiment, als nens ferits als hospitals. La monarquia espanyola és la clau de volta de l’edifici institucional del 78 i és per aquí que s’ensorra un entramat només suportable des de la minoria d’edat política i/o la por a la vella força intimidatòria de l’Estat. Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría s’han convertit, a Catalunya, en nans polítics sense cap influència social.
Però, en paral·lel, la societat catalana també ha fracassat, com feia palès la germana d’un dels terroristes morts i d’un altre dels detinguts en un missatge coratjós i sincer des de Ripoll. Ella prenia la veu, com deia, pels centenars de milers de catalans musulmans -no pas musulmans catalans- que volen una Catalunya més social, més integrada i, per tant, més segura. La novetat és que aquest país ja és conscient que s’ha de redreçar a si mateix i que, per aconseguir-ho, necessitem molt més la Hafida Oukabir que els tres avions carregats amb polítics de Madrid.
