Hem avançat. Ràpidament. En poc temps hem cremat moltes etapes. Hem matat fantasmes històrics i hem enterrat vells remordiments. Hem estripat les cartes del passat i ara juguem amb una nova baralla. Ens hem fet grans. Ens hem resituat. Tenim arguments històrics, culturals, lingüístics, econòmics i morals. Hem fet llibres, conferències, congressos, debats i simpòsiums de tot tipus. El canvi principal, però, ha estat d’actitud. El nen no t’emboliquis ha passat a millor vida i el conformisme de la vella guàrdia ha quedat completament desarmat. En els últims anys la mentalitat dels catalans ha canviat. Hem fet un clic. Una metamorfosi. Un procés de desacomplexament històric que va molt més enllà de les dades, les xifres i els balanços.
Molts catalans hem abandonat el pessimisme. L’hem extirpat completament. És per això que, per primer cop, hem començat a guanyar. Hem avançat. Perquè, com escriu Gregorio Luri a “L’escola contra el món” el pessimisme és infecciós. Només es pot guanyar des de l’optimisme i la confiança. Ja que l’optimisme, en les circumstàncies que ens trobem, no només és possible, sinó que és radicalment necessari. Ara bé, el fet que sigui possible no vol dir que sigui fàcil. A vegades per ser optimista cal saber jugar en contra de la mateixa realitat.
I, en aquesta complexa realitat, és necessari que tots i cada un de nosaltres –dins de les pròpies possibilitats- hi aportem el nostre particular granet de sorra. L’exigència constant cap a la classe política és elemental i necessària. Ara bé, en aquest nou escenari tots hi hem de jugar i, per tant, tots ens hem d’arriscar i comprometre. Ja sigui convencent a amics i parents, escrivint articles, comprant productes del territori o pagant, si fa falta, a una Hisenda catalana. Tots ens hem d’arriscar. No val l’excusa de deixar-ho en mans dels polítics i eludir qualsevol responsabilitat. Cadascú des del seu nivell i a través dels seus propis mitjans i recursos. De manera individual, militant a un partit o fent-se soci d’Òmnium Cultural o l’Assemblea.
Jordi Pujol en el debat de Política General de l’any 2002, un dels seus últims discursos com a president de la Generalitat, va dir: “La il·lusió i l’autoestima són el carburant de la gent, el carburant d’una societat activa i emprenedora. Són l’estímul de la iniciativa i de la tensió fèrtil”. Doncs bé, si tenim alguna carta vencedora, és justament aquesta: la de la il·lusió i l’autoestima col·lectiva.
