Amb els partits o sense

"Les decisions finals passen per ells, i així és com vam arribar al decebedor 'post-27 d’octubre'"

Ni sense ells, ni amb ells. Aquest és el problema: sense ells és impossible articular cap projecte independentista, perquè  són els únics dos partits grans que existeixen. Per tant sí, tenen un cert monopoli o com a mínim un cert dret de veto: les decisions finals passen per ells, i així és com vam arribar al decebedor “post-27 d’octubre”. Els dos partits es vigilaven massa de reüll, havien arribat fins allí en bona part per càlcul partidista (i ja em sembla bé), però al final no van tenir prou coratge com per jugar les cartes a fons. No es podien sentir preparats perquè no s’havien preparat. I, com que en democràcia els partits són els instruments que accedeixen al poder, van tenir l’última paraula. Una última paraula decebedora per a tothom.

Aquesta competició entre ERC i JxCAT té una part bona: esperona a no quedar enrere, a no ser menys que l’altre, a presentar la millor cara de la coherència. La part dolenta o destructiva és que és una competició que a la gent li importa poc: qui guanyi entre tots dos és, avui dia, absolutament irrellevant per a bona part de la població però en canvi és part de la raó d’existir d’una entitat política. Imposar el programa, posar càrrecs del teu color i no de l’altre, prevaldre. Tot això ho assumiríem en condicions normals, és comprensible que uns votants o militants prefereixin que uns càrrecs els ocupin gent del seu color i no d’un altre. Representa que, a través d’això, s’imposa un programa polític i no un altre. Quin és el problema? El problema és quan aquest programa polític no es veu, o està difuminat, o ja no és creïble. O està gastat. Llavors és quan arriba la sospita que els partits només vetllen per ells. I això està succeint ara a ERC i a JxCAT.

 

La solució només pot passar per un nou contracte amb els votants, tant si és amb aquests partits o amb algun de nou, i tant si és amb eleccions com amb canvis de dalt a baix. Ara mateix entenc que costa molt plantejar, com admet fins i tot la CUP, un full de ruta prou creïble i motivador. Però mentrestant, seria un detall que no es reduís tot plegat a aquesta carrera perquè ningú no sap cap a on va aquesta carrera. No va amb ningú, no interessa ningú, no sembla portar enlloc concret. Ni tan sols a una proposta de descans i de recomposició, ja que cap líder no s’ha dirigit en aquests termes a la ciutadania. Tothom pot entendre que hi va haver incapacitats, errors o poca preparació per a algunes coses: però que la conseqüència d’això sigui la mirada tan curta, el càlcul electoralista, els vots gratuïts a un PSOE farcit de trampes tant a Madrid com a la Diputació com en tants ajuntaments, simplement no està a l’alçada del relat o del programa presentat el 21-D. I per tant, o canvien molt les coses, i els lideratges, i els missatges, i les estratègies i fins i tot els partits, o bé això només podrà dur a una precipitació electoral que de cap de les maneres té les garanties de ser favorable a l’independentisme.

Sense partits ni amb partits. El consol: sense la ciutadania tampoc no van enlloc.

 

Comentaris