Amb ben poc

"Només hi ha una cosa pitjor que prendre una mala decisió: que no s’entengui"

Poques vegades m’ha sabut tan greu escriure un article així. Però és que no ha calgut molta cosa per clavar l’estaca de l’esquerda a l’independentisme. Un simple pacte a la Diputació de Barcelona i desenes d’acords en ajuntaments han estat suficients per fer aflorar el fracking que feia mesos anava per sota. Durant anys, l’independentisme havia crescut gràcies a dos valors molt preuats per qualsevol moviment: la unitat i el seu to pacífic. L’Estat espanyol va intentar desmuntar tots dos pilars. Amb el caràcter pacífic no se’n va sortir perquè no hi havia cap relliscada violenta on sostenir la teoria que l’independentisme era agressiu. És més, els cops que s’ha intentat presentar determinats episodis com a poc menys que kale borroka el ridícul ha caigut de la part acusadora.

En mostrar les seves fortaleses, l’independentisme  també ensenyava a l’adversari quins eren els seus punts febles. I si es presumia d’unitat, unitat, unitat (amb llista conjunta o unitat d’acció, és igual), també s’estava dient que quan s’aconseguís fissurar aquesta unitat també s’estaria aconseguint encertar un míssil en la línia de flotació del bloc. I ha estat amb l’encanteri de gestionar una part d’una estructura d’estat (espanyola) com la diputació que s’ha culminat aquesta estratègia, per cert, tan ben gestionada pel PSC.

 

L’actualitat ens deixa avui una altra mostra que, amb ben poc, es pot fer bastant mal. Quim Torra acabarà jutjat i segurament inhabilitat per la polèmica del llaç groc penjat al balcó del palau de la Generalitat. El resum és ben eloqüent: es va acabar retirant la pancarta i Torra acabarà condemnat. Per tant, ni una cosa ni l’altra. Vagi per endavant que el principal sense sentit és de la llei espanyola que considera que penjar un llaç groc és motiu per cessar del càrrec tot un president de la Generalitat. Però conscient d’això, Torra tenia dues opcions: o bé retirava la pancarta a la primera ordre per guardar el cartutx de la inhabilitació per un objectiu major o bé la mantenia penjada la pancarta durant tota la campanya electoral i omplia de contingut la causa judicial que, de totes maneres, ha acabat tenint a sobre. Es va optar per la –demostradament ineficaç- via del mig. Es va canviar la pancarta del llaç groc per una amb un llaç blanc i finalment per una pancarta sense llaç amb un missatge en favor de la llibertat d’expressió. Això no ha estalviat l’acció de la justícia. És, en petita proporció, el què va passar la tardor del 2017. Ni es va proclamar la repúbica ni es va estalviar la presó i l’exili. No es va apostar ni per un idealisme al preu que fos ni tampoc per un pragmatisme preventiu.

I ara, la tensió entre partidaris d’una estratègia i l’altra s’ha traduït amb una barreja de totes dues coses difícil d’explicar a la gent que, de bona fe, continua pensant que és millor que Catalunya tingui un estat propi abans que formar part de l’espanyol. Si resulta que ara és positiu fer política de dia a dia i gestionar la diputació o els ajuntaments al costat del PSC, que s’expliqui perquè amb una setmana  s’ha passat de no travessar un pont d’Estrasburg a fer presidenta provincial la socialista Núria Marín. Quan amb pocs dies el Barça passava de guanyar a perdre i el Madrid de perdre a guanyar la frase era “la crisis ha tomado el Puente Aéreo”. Avui, les que podrien canviar de bàndol són les crispetes. Perquè només hi ha una cosa pitjor que prendre una mala decisió: que no s’entengui.    

 

Comentaris (4)
Laie Fa 1 mes
Es hora de caminar por nuestra cuenta. Como dice Toni Morral, secretario general de Crida Nacional per la República, los partidos son herramientas útiles pero, para la conquista de la República Catalana independiente no son la herramienta que necesitamos porque están insertos en el sistema que queremos cambiar.
OLIVETTA Fa 1 mes
Es mes dificil governar q criticar pero es veritat que les esquerres no saben governar els donem els nostres ideals i olvidan habiat porque les em donat el,comandament .volen imposar nomes els seus interesos tanc etics com materials.
C lliure Fa 1 mes
Nosaltres anem per feina i els polítics ja vindran. Perö és ben veritat que no s entén l esteatègia de tenir contenta una meitat i l altra. És l estratègia d eixamplar la base que vil dir incorporar també els que no volen la independència. És ridícul i a algú li falta un bull al cap. Hi ha algun estratega que més valdria que l enviessin a rentar plats per dir una tasca prou relexant mentre pensar.
Joan F Fa 1 mes
Els nostres polítics foten llàstima.