Un fil de Twitter de Marc Planagumà, enginyer de telecomunicacions i membre de la Coordinadora Nacional de Primàries Catalunya, ha fet brotar una pregunta que, francament, tots plegats hauríem hagut de fer-nos molt abans.
L’octubre del 2017, el Govern ens va donar una sèrie de dades sobre el resultat del referèndum: el nombre de vots comptabilitzats -que no incloïa els vots segrestats per la policia perquè naturalment no s’havien pogut comptar-, el sentit d’aquests vots -quants sís, quants nos-, i el percentatge que representaven tots aquests vots respecte del cens – el 42%. El Govern, però, no ens va donar una informació -ni ens l’ha donada encara- absolutament rellevant.
Per evitar que algú pogués votar dos cops “aprofitant” el cens universal, quan algú votava, aquesta informació s’introduïa a una web i quedava enregistrada en una base de dades. Per tant, al final del dia, existia una xifra de participació que sí que incloïa els vots que havien estat segrestats. Aquesta xifra no es va fer pública i encara avui s’amaga.
No és natural pensar que un govern independentista, el que hauria volgut fer és anunciar la xifra real de participació i, encara més, que hauria defensat a ultrança que aquesta era la xifra vàlida? Si el govern hagués estat interessat a defensar la legitimitat del referèndum, com se suposa que ho estava, el més normal no hauria estat que els dirigents ens haguessin dit mireu, el nombre de vots que s’han pogut obrir és aquest però els vots registrats són molts més, concretament tants, i per tant la participació no és del 42% com diran els espanyols sinó que és aquesta altra, que representa l’ics per cent del cens total.
Per què ens amaguen allò que en teoria haurien de voler explicar? Fa temps que molts tenim una resposta per aquesta pregunta. Els dirigents del procés ni esperaven ni volien que el referèndum sortís bé perquè no tenien ni idea de com aplicar-ne el resultat.
Aquesta mateixa setmana, Clara Ponsatí deia al seu podcast que, segons el seu parer, els líders polítics no s’esperaven que la gent plantés cara a la policia i que no tenien pensada una reacció política a aquell l’èxit. Fa uns dies, Natàlia Esteve, que en aquell moment era vicepresidenta de l’ANC, ha explicat que Jordi Sánchez -que era de l’anomenat Estat Major- sempre li va dir que el referèndum no se celebraria.
L’èxit del referèndum i el preu que va pagar la gent per defensar-lo, va posar els dirigents entre l’espasa i la paret. Només cal veure la cara de funeral que feien quan van anunciar el resultat. Si haguessin fet pública la xifra de participació real, la que havia quedat enregistrada a la base de dades, l’èxit encara hauria resultat més rotund i la seva situació encara hauria estat més complicada.
És a dir, amb una xifra de participació que superés el 50% del cens, encara els hauria costat més justificar la reculada davant dels independentistes. A més, si aquest marge fos prou ampli -a partir del 55% de participació-, es podria estimar de manera prou fiable que els vots del Sí també haurien superat el 50% del cens. Si fos així, els partits del procés no s’haurien pogut permetre les excuses amb les quals intenten justificar les seves renúncies. Per exemple, no s’atrevirien a dir que no som prou gent i no s’atrevirien a dir que hem de superar el 50% dels vots a les pròximes eleccions catalanes per legitimar l’aplicació de la independència.
