Els recents esdeveniments relacionat amb el “Cas Palau” han posat en el punt de mira dels mitjans de comunicació a la Fundació Trias Fargas, (també coneguda com a CatDem, un acrònim que l’identifica des de fa uns anys i que desdibuixa el seu nom original). La qüestió principal del seu protagonisme és el debat obert sobre si hauria de tornar, o no, els 630.000 euros percebuts del Palau de la Música Catalana.
L’opinió de Felip Puig, Secretari general adjunt de CDC, i del Director de la Fundació Trias Fargas, Agustí Colomines (i també la dels lectors d’El Singular Digital en l’enquesta del dia 2 de novembre) és que no s’han de tornar, fent marxa enrere respecte a una tímida primera intenció de fer el contrari. La decisió final està lluny de tancar la polèmica. I això sembla que és el que intueix l’Artur Mas, Secretari general de CDC, que declarava aquesta setmana que caldria deixar de fer servir el nom de Ramon Trias Fargas per “protegir-lo, preservar la seva honorabilitat i desvincular-los de la polèmica”.
Deixarem que Millet també es carregui la memòria de Ramon Trias Fargas? El preu són 630.000 euros? Quina culpa en té ell? En lloc d’amagar-lo, no valdria més reivindicar-lo i encara més tenint en compte el context polític actual? Trias Fargas va ser un gran defensor de la iniciativa privada, del paper actiu de la societat civil, de l’ètica professional i a la política… Per tant, no es tractaria de demostrar que els valors i les idees que ell va defensar tota la vida encara són vigents?
En els inicis de la polèmica pel “Cas Palau”, algú va apuntar que la política havia d’estar al servei de la cultura i no la cultura al servei de la política… D’acord, és una opinió. Però, perquè cal enfrontar les dues activitats? Per què cal jerarquitzar la seva relació? La Política i la Cultura poden treballar juntes sense trair els seus objectius, fins i tot, fer-los treballar junts. També és potser el moment de demostrar que la política i la música són compatibles.
Imaginem que la Fundació Trias Fargas té la finalitzat de difondre els valors i objectius del catalanisme polític i, per tant, organitzar activitats per donar-li ressò i de pas fer proselitisme. Imaginem també que els objectius del Palau de la Musica Catalana són organitzar concerts, audicions i tot tipus d’actes per difondre la música i fomentar el seu coneixement i gaudi… I posats a imaginar, imaginem que la Fundació Trias Fargas proposés retornar al Palau els 630.000 euros en terminis en un període de 10 a 20 anys amb la condició que aquest diners s’emprin per organitzar un concert d’homenatge a Ramon Trias Fargas, en el qual es podrien incloure només intèrprets i compositors catalans reconeguts (Casals, Albéniz, Mompou, etc.), compositors catalans oblidats (Toldrà, Ruera, Samper, Manén, etc.) i / o els compositors preferits de l’homenatjat. Si aquest escenari es complís, ambdues institucions, treballant juntes, complirien amb els seus objectes socials, generarien una activitat a la vegada cultural i política; i demostrarien com la societat civil és capaç de cooperar des d’àmbits diferents, però que no necessàriament ha d’estar enfrontats….
I de forma més particular, a) la Fundació Trias Fargas tindria l’ocasió de reivindicar el nom, la memòria i l’honorabilitat de Trias Fargas cada any, durant un període de 10 a 20 anys ( en funció de la quantitat fixada de diners a lliurar en cada anualitat) mitjançant un esdeveniment social amb ressò més que digne (i de pas fer feina política), i b) el Palau recuperaria uns diners que considera seus, i de pas ampliar la seva programació musical actual amb aquest esdeveniment singular.
