Als bascos i als catalans, com per San Fermín

"En el fons, me n'alegro del cúmul d'errors que estan cometent negant-se a tot a Catalunya. És la millor manera de fer independentistes que té ara Madrid"

Simón Sánchez Montero, dirigent comunista, estava sent torturat durant la dictadura de Franco i ja sagnava. Aleshores l'esbirro policial, irritat, li va cridar: "I per a què cony lluiteu vosaltres?". I Simón li va dir: "Per una societat on a vostè no li puguin fer el que m'estan fent a mi".

Vaig recordar Sánchez Montero al veure la pel·lícula Lasa eta Zabala. Les escenes de les tortures són impressionants i em diuen que s'han de quedar curtes. Recomano la pel·lícula. Està ben feta, se segueix de principi a fi, i no desequilibra el relat. I m'agradaria que la veiessin Rodríguez Galindo, Barrionuevo, Vera, García Damborenea, Julen Elgorriaga, San Cristóbal, i, sobre tot, Felipe González, que es va assabentar de l'existència del Gal per la premsa, Ramón Jauregui, delegat del govern espanyol, i amb un elevat concepte de si mateix, que ni se'n va assabentar, i Juan Alberto Belloch, actual alcalde de Saragossa i exministre de Justícia i d'Interior, que va condecorar a Galindo així com el govern socialista de Zapatero, que el va indultar als cinc anys, dels 75 que havia de complir.

I és que a l'únic socialista que l'he escoltat parlar d'això és a Denis Itxaso, que va reconèixer públicament que el PSOE i el PSE tenen un deute amb aquesta societat a compte del Gal i mentre no ho reconeguin, no es podrà passar pàgina.

No va ser això el que va fer al setembre Patxi López al Congrés del seu comiat. Abans havien marxat a Madrid, estació Términi, Benegas, Jauregui, Redondo, Madina, i ara ell.

López va fer tot el contrari. Els mals d'aquest país es resumeixen en una sigla: PNB. Però el que és curiós d'aquell acte va ser el cop de mà absurd que el nou secretari general Pedro Sánchez, que podia haver actuat per elevació, li va llançar al nostre Patxi arremetent contra Iñigo Urkullu, precisament on menys el pot criticar. Dirigint-se al lehendakari, va escopir: "Tot i tenir com a lema del seu govern ‘Compromís amb les persones' ha pretès retallar diverses mesures de l'estat del benestar que el PSE va aconseguir frenar". "Així que sentiu-vos orgullosos, perquè si fos per Urkullu, hauria fet el mateix que Rajoy amb la resta d'Espanya". Grans aplaudiments socialistes.

Venir a Bilbao, a donar suport al relleu de Patxi López per Idoia Mendía i pronunciar tal bram, té bemolls. Sí, tot un bemoll, que el defineix com un polític superficial i sense columna vertebral.

Alguna cosa així va passar amb el relleu de Nicolás Redondo. En aquella oportunitat el secretari general era Rodríguez Zapatero i no se li va ocórrer cap altra cosa que dir que mai li havia donat la mà a Xabier Arzalluz, president de l'EBB, ni a Fidel Castro, i que mai els la donaria pas. Ariztondo i jo, que estàvem allà en representació del PNB, vam estar a punt de marxar.

Als pocs dies el vaig veure al Congrés dels Diputats i el vaig abordar i reclamar allò dit: "No sabia que hi havia convidats del PNB", em va contestar com a única explicació. "Doncs tu t'ho perds -li vaig dir-, Arzalluz t'hauria donat una bona classe de política", li vaig dir enfadat. I a aquest Sánchez, si el veig als passadissos penso reclamar-li-ho. El conec de la Comissió Mixta. Un tipus, fins ara, seriós i tranquil, reconvertit per algun xaman de la comunicació en un baliga-balaga, que tan pot trucar al programa de Jorge Javier Vázquez i al dia següent rectificar, que comparar Urkullu amb Rajoy en ajudes socials. Per favor!

I després pregunten què els passa!

I és que el problema d'aquesta gent és que no tenen al cap ni un sol projecte sobre res. Parlen del federalisme com del bàlsam de Fierabrás, sense saber què diuen. Almenys Maragall parlava del federalisme asimètric, que és el que consagra la Constitució amb les seves nacionalitats i regions. En el fons, un plantejament confederal.
En aquell mateix congrés socialista celebrat a Bilbao el 20 de setembre Sánchez va dir dirigint-se als catalans: "Des d'Euskadi i des de qualsevol punt d'Espanya els diem als catalans que els estimem i que volem viure amb ells". Típic comentari d'una reina de bellesa, no d'un líder seriós i sòlid.

És aquest el programa d'un líder i d'un partit seriós davant un problema de tanta substància? I la cosa indigna quan la vicepresidenta Sáenz de Santamaría anuncia totes les penes de l'infern si es du a terme la consulta convocada per Artur Mas, surt el portaveu del PSOE, Antonio Hernando, i diu exactament el mateix que ela. On va quedar tant amor socialista als catalans?

Li recomanaria a Pedro Sánchez la lectura del llibre La Comunitat Ibèrica de Nacions, escrit conjuntament en els seus exilis londinencs per Manuel de Irujo, Cortesano (exprimer ministre de Portugal), Castelao (líder de Galiza) i els catalans Batista i Roca i Pi Sunyer. Plantegen una Confederació Ibèrica partint de la base de cinc nacions: Portugal, Galícia, Euskadi, Catalunya i Espanya, i on la sobirania resideix en els diferents pobles que conviuen a la Península i no en el poble espanyol. Tan legítim per a Europa un plantejament, com un altre. Però em sembla que aquest Sánchez és home de poques lectures i de pocs contrastos. Ser de Madrid i del Reial Madrid imprimeix caràcter.

I és que no hem d'oblidar que el PP i el PSOE són els artífex del cafè per a tothom. El binomi monàrquic que ens ha portat a l'actual situació. No s'ha d'oblidar que a l'inici de la transició només hi havia dues demandes d'autogovern, la basca i la catalana i que un dels ponents constitucionals, Gabriel Cisneros, va dir una cosa molt gràfica que continua en vigor.

Estaven configurant a la Constitució de l'Estat allò autonòmic, i davant la gran pregunta ‘Què fer amb Catalunya i el País Basc?', un dels ponents constitucionals d'UCD, el ‘blaver' Cisneros, va tenir la genial idea.

Va preguntar: "Sabeu com es controlen als sanfermins els toros braus? Molt senzill. Se'ls envolta amb cabestres. Doncs fem això". I ho van fer. I aquí està Madrid, tan comunitat autònoma junt amb Múrcia, com Catalunya o Euskadi.

I tal faràs, tal trobaràs.

Al Regne Unit, Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i Anglaterra són els cinc territoris històrics. Tres amb dret a jugar amb la seva selecció de futbol. Aquí són 17 i només amb una Roja. I no volen a Espanya fer marxa enrere al Frankenstein que van muntar per pressió militar.

I Sánchez vol resoldre la qüestió amb petons i Rajoy amb el NO a tot, i alguns volent empresonar en Mas, enviar l'exèrcit o suspendre l'autonomia.

Celtiberia show. El que deia Ortuzar a l'Alderdi Eguna, "confonen les goles amb les angules".

En el fons, me n'alegro del cúmul d'errors que estan cometent negant-se a tot a Catalunya. És la millor manera de fer independentistes que té ara Madrid. D'un escarransit 23%, han passat a 108 parlamentaris al Parlament català demanant la independència, i si continuen parlant Rosa Díez, Alícia Sánchez-Camacho, Soraya Sáenz de Santamaría, Antonio Hernando, Albert Rivera, Albert Boadella, Arcadi Espada, així com les tertúlies d'ambdós Gatos, les nits madrilenyes, el 60% de vot independentista a Catalunya està garantit. No ens oblidem que va ser Aznar el millor propagandista de Carod Rovira. Es va ficar de manera tan salvatge amb ell, que ERC va passar d'un a vuit diputats. I això porta al mateix camí.

Que li deixen a Sáenz de Santamaría amb aquell inaguantable to repipi de monja alferes parlar de les bondats d'una Constitució que són ells els que no la compleixen, o d'un Tribunal Constitucional escollit entre el PP i el PSOE, o de l'allunyament d'una Europa que mai podrà dir que Catalunya no és Europa. Però ¿per què no es pregunten el per què els catalans no volen ser espanyols i que a més estan tips d'ells? No hi ha un sol tipus intel·ligent al Madrid dels Borbons?

Sembla ser que ja és tard per a solucionar alguna cosa, i és que als toros braus ja no se'ls controla ni amb cabestres.

Ni amb l'exèrcit.

 
 

Comentaris