Quedin-se amb el detall: Mariano Rajoy compareix ahir per parlar de Catalunya, no aporta res i marxa cap a Austràlia. Als antípodes del problema, no posant-hi terra pel mig, sinó també mar, aire, bosc, desert i no espai sideral pel simple fet que de moment no ens hem independitzat d’Espanya i encara no ens hi han desterrat. Però la imatge té tot el seu sentit. Compareix en roda de premsa (oh, miracle!) i bàsicament ens dedica una versió avorrida, repetitiva i en estil registrador de la propietat d’aquell hit d’Alaska que deia “Yo soy así, así seguiré nunca cambiaré”, i au, expedient cobert (“coñazo”, en terminologia Aznar), i qui dia passa any empeny. I a això n’hi ha qui li diu president del govern.
Però Rajoy no només aplica aquesta filosofia de vida (política) amb Catalunya. Tot ell és un antisistema. Tot ell. No només amb una Catalunya a qui distancia estratosfèricament tant amb els seus silencis com amb les seves paraules sordes. No només amb una Catalunya on es manifesten més de dos milions de persones que reben com a resposta del màxim dirigent del govern espanyol que hi havia més gent a casa. Rajoy és un tèrmit per a la mateixa política, no només per a la unitat d’Espanya que amb paraules repel·lents tant diu defensar i que tant està ajudant a carregar-se. Ell, com a president, és pura antipolítica, i així, ell i uns quants més, s’estan carregant Espanya i la possibilitat que algú realment hi pugui creure.
El contrast amb el que tenim aquí a Catalunya és brutal i encara no sé del tot si positiu o negatiu. Però el cas és que un bullir polític d’aquí, amb lideratges que com a mínim diuen coses disputant-se l’hegemonia catalanista, conviu, dins d’un mateix estat i dins d’un trepidant moment polític, amb un desert esfereïdor a PP i PSOE. I és de justícia assumir que si bé la buidor de Pedro Sánchez inquieta, la de Rajoy arriba a indignar per com d’irresponsable que és. I davant d’això, allà a Madrid creix l’alternativa radical que apunta a no tenir res a veure amb aquesta decadència, i aquí a Catalunya accentua la sensació i la convicció que nosaltres no som d’eixe món. Que no cal que ens expulsin del sistema solar per distanciar-nos d’ells, perquè ja fa temps que som a anys llum, i accelerant. Cada dia més als antípodes del problema que molta gent (in crescendo) identifica, gràcies als Mariano, amb Espanya.
