A la pel•lícula Sexe a Nova York II hi trobem una escena reveladora. Les quatre dones frívoles i protagonistes —m’agraden molt les dones frívoles i protagonistes— marxen per raons impossibles a uns dels Emirats Àrabs, en concret a Abu Dabi.
Allà, les bones senyores —a qui hem seguit la pista des de la sèrie de televisió— s’acaren, d’una manera més o menys dramàtica, amb la intransigència dels homes musulmans. Una d’elles es detinguda per mantenir relacions sexuals a la platja amb un europeu, i per besar-se en públic, cosa que li fa perdre les oportunitats de negoci amb un xeic riquíssim, a més de motivar la seva ràpida sortida del país.
Abans de marxar, però, hi ha una escena que convé ressaltar. La més frívola i voraç de les quatre fèmines —una devoradora d’homes de prestigi internacional— es passeja per un dels mercats tradicionals de la capital —un ‘zoco’, un suk—, tota escotada i suada, rossa i procaç, amb calçons curts i molta carn turgent a l’aire i a la vista dels homes àrabs ofesos, els qual la comencen a increpar, a insultar i a perseguir, dient-li barbaritats de tota mena. ¿La lapidarien? Ai, els Emirats Àrabs saben fer aquestes coses… Hi ha precedents.
Les quatre dones americanes són perseguides fins que les pròpies dones àrabs les aconsegueixen protegir. Les amaguen en un pati i llavors ho veiem: les pobres dones d’Abu Dabi han d’anar amb el burca tot el dia, viuen esclavitzades pels mascles intransigents i totalitaris. Tanmateix, aquelles dones es treuen el burca amb la finalitat que les protagonistes puguin escapar disfressades dels seus perseguidors; i qual s’aixequen el burca ho veiem: a sota hi porten vestits de Louis Vuitton, de Prada, de Chanel, d’Yves Saint-Laurent, talment les protagonistes quan es passegen en llibertat per Nova York.
És una bella metàfora: sota el burca hi ha dones que volen ésser lliures, que volen poder mostrar la seva bellesa amb la millor roba occidental —la millor roba: els millors valors, el millor que podem donar-los—, hi ha una demanda d’alliberament: volen ésser lliures i mostrar el millor de si mateixes. Sota el burca totes les dones es reconeixen com a germanes.
Aquesta escena, vista en una pel•lícula mediocre, demostra molta més lucidesa moral i política que els líders que s’oposen a la prohibició del burca a casa nostra. Carod-Rovira ho ha dit: no té sentit fer una llei contra això. Ara, però, fixeu-vos en una cosa, els mateixos (ERC, i d’altres) que no volen prohibir el burca van muntar una croada contra el crucifix tant en els col•legis públics com en els concertats.
Joan Tardà s’acarnissa contra el crucifix però el seu partit fa del respecte al burca un símptoma de modernitat, de multiculturalisme, de tolerància entre els pobles i no sé quantes coses més. La fireta de l’estupidesa no té qui la pari: ara és possible anar a una escola pública amb vel al cap, però, ai si hi trobem un crucifix penjat de les parets!
I no m’interpreteu malament: tampoc sóc partidari del crucifix a les escoles públiques. Però, ¿què hi fa, doncs, el vel? ¿No és un símbol religiós? Si ho és, no hi té cabuda, doncs. Si no ho és, tampoc, ja que equival a portar una gorra o el casc d’una moto.
Sota el burca hi ha una dona sotmesa, esclavitzada! I l’hem d’alliberar. Ens ho devem, i li devem a ella. Els que transigeixen davant d’això, davant d’aquesta infàmia, demostren un coneixement nul dels fonaments de la nostra vida política, moral i cívica. Tolerar el burca és posar en qüestió tota la nostra filosofia civil. No es tracta, doncs, d’anar tapats o no, es tracta de la Il•lustració, de la laïcitat, dels drets humans, de la llibertat com a fonament de la nostra vida comuna. Això encara n’hi ha molts que no s’ho han après. ¿O potser es tracta d’autoodi? Pot ser es tracta de simpatitzar amb aquells que voldrien esborrar els nostres valors, tot perquè es considera que aquests valors són poca cosa? Haurien d’explicar-nos-ho.
Nosaltres podem criticar, fer caricatures, podem fer burla de tots els dogmes religiosos. Tardà s’atreveix a bramar mori el Borbó: ¿s’atreviria a proclamar en veu alta un mori el dotzè imam? ¿Aquell imam que tornarà les coses a lloc ara que les potències opressives, amb els Estats Units a davant, impedeixen la implantació dels valors humans i divins, segons brama Ahmadinejad? Segur que aquella forma de tirania la troba més respectable —en nom de la tolerància, és clar— que no el nostre monarca constitucional, a qui se li pot desitjar la mort en públic.
Se’ns diu, per altra banda, que elles mateixes desitgen anar així, que hi van perquè volen, perquè ho desitgen. ¿I què? ¿Pot ser no hi havia en el seu moment esclaus voluntaris, esclaus que tot i l’abolició de l’esclavatge van decidir continuar amb el seu estil de vida, només perquè no en coneixien cap altre, perquè els feia por la llibertat? ¿Quina mena d’argument és aquest?
“Ah, és que no les deixaran sortir de casa”, diuen aquestes ànimes de càntir. “El remei és pitjor que la malaltia“: fals. Fals. El remei és alliberar. El remei és obrir les portes a la presó. El remei és possibilitat l’escapada. Fora dels camps de concentració només hi havia fred i neu i boscos inhòspits: ¿no se’ls havia d’alliberar? El remei és donar acollida i suport legal a les víctimes de l’islamofeixisme. I això s’aconsegueix traient el burca dels carrers, obligant a mostrar la cara a les víctimes, rere les quals —ho sàpiguen elles o no— sempre hi ha un abusador.
“Ah, és que són només quatre”. ¿I què? Jo ja he topat amb una a Plaça Catalunya, prop del monument a Francesc Macià. ¿És aquesta la Catalunya que volia aquell vell pare de la pàtria? ¿Pot ser no basta una? ¿L’hem de deixar ofegar-se? ¿Pot ser no s’aproven lleis protegir animals en perill d’extinció dels quals només en queden uns pocs exemplars? ¿Farem una llei pels óssos i els linxs i no per a les dones? Segur que amb això estaran d’acord els d’Iniciativa Verds, més preocupats pels animalons i les bosses de plàstic que de les persones. Una em basta: l’hem d’alliberar!
“Ah, ¿no ets partidari de la llibertat, tu? Doncs deixa-les ser lliures de posar-se el que vulguin”. Fals! La llibertat ve delimitada per la llei que ens imposem entre tots. No sóc lliure de fer el que vulgui pels carrers: ¿oi que si vaig nu em poden posar una multa? ¿Oi que tampoc poc anar pixant pertot? ¿Oi que no puc anar cridant o tocant la trompeta? Sempre hi ha una llei que dóna una forma a la llibertat compartida.
¿Pot ser no són els drets humans un valor que s’imposa a tothom, fins i tot a les víctimes de la seva violació? Perquè en el fons el vel és una protecció: protegeix contra la llibertat, contra els daltabaixos del món modern, confina la dona a la irresponsabilitat, a la infantilització, a ser sempre depenent. I per això volen tapar-la: perquè sigui seva.
Però nosaltres les necessitem. Necessitem dones lliures i capaces. Dones independents, que estudiïn i treballin, que triïn la seva fe amb llibertat o que deixin la fe de banda i es dediquin a la filosofia estoica. Les hem d’alliberar. Sota el burca hi ha un debat sobre els fonaments del país que volem ser, un debat potser més important que el que gira entorn de la independència.
Sota el burca: Louis Vuitton. Sota el burca: nosaltres. Sota el burca: dones que necessitem per fer la Catalunya que volem: lliure, capaç, madura i crítica. Basta ja de transigir amb les tiranies. Basta ja de confondre’s de rival. Basta ja d’autoodi, de dubtar dels valors bàsics de la nostra civilització. Els imams ho saben: posen la burca a les dones com a forma de provocació.
La meva recomanació literària és que busqueu vídeos de l’actriu porno Aylar Dianati Lie, una bella iraniana condemnada a mort a l’Iran per tenir la gosadia de lluir una sexualitat lliure. Aylar Dianati Lie ens mostra tot el que es pot fer amb el que hi ha sota el burca.
