Repassant les entitats aplegades a la plataforma Espai, democràcia i convivència que ha convocat la manifestació d’aquest diumenge, hom s’adona que, com en el bàndol contrari, és l’enèsima manera de referir-se al mateix grup, un espai on amb dificultats es troben la CUP amb els Comuns i els sindicats, així com un reguitzell d’entitats intermèdies, demanant l’impossible a qui no vol fer ni el factible. Demanen al Govern no sols la llibertat dels presos, ans que no hi tinguin comptes pendents amb la justícia ni ells, ni els que han escapat de l’acció dels tribunals. I el Govern espanyol, que no és el jutge, ni tan sols vol pensar en dir-li a Fiscalia que deixi de buscar la manera de fer tornar Puigdemont i la resta dels que volten per Europa.
La convocatòria ha estat vistosa, encara que ni de lluny s’hi hagin reunit els dos milions d’ànimes suposadament independentistes i que de nou hi calgui qüestionar el ball de xifres absurd entre convocants i Guàrdia Urbana. Molta gent, inapel·lable, i ampla cobertura als mitjans de comunicació (inclosa la retransmissió d’una entrevista a Puigdemont), demostracions d’una llibertat que no existiria a Turquia… Un èxit quantitatiu que potser reflectirà algun diari estranger, però que pel que fa a la política, en el millor dels casos ens deixa allà on érem. Per molt que diguin Junqueras, Sànchez o Cuixart des de la presó, les consignes més escoltades a la mani i l’actitud de Puigdemont, crescut amb elles i amb la seva llibertat provisional, ens fa pensar que, com diu Artur Mas del Govern de Rajoy, als extrems de la corda potser es va fent gran l’interès per anar a eleccions. Puigdemont no hi perd res, i forçarà ERC a la plataforma comuna (ves a saber si no conquereix fins i tot el cor dels cupaires), el PP ja no hi pot perdre més, cosa que a ben segur també pensen a la CUP, C´s creu que està en ratxa i que potser hi guanyaria algun escó. I la resta no juga aquesta partida.
Ja sigui en l’eventual resultat d’unes tals eleccions, ja sigui en la correlació de forces actuals i en les seves manifestacions de queixa, som senzillament allà on érem. Estèrils, amb ràbia, convençuts de la pròpia posició, incapaços de generar el mínim moviment d’empatia envers l’altre. L’independentisme ha d’acceptar que hi haurà condemnes; i l’Estat haurà de començar a pensar que això que succeeix a Catalunya també és responsabilitat seva. Més enllà d’ells s’haurà d’articular una alternativa per desbloquejar la situació i forçar els actors a mirar el regiment de la cosa pública com el deure que passa per davant de riures o plors, retrets, manifestacions i lectura de cartes. Pel sempre postergat present.
