All'alba vincerò!

"Volia deixar constància de l'error en el que incorren els comercialitzadors més banals de la magnífica peça Nessum Dorma; un error que confon l'eufòria amb la idiotesa emocional"

El verset més comercialitzat de la història operística d'occident ha tornat a saturar el nostre pacient timpà. El cèlebre si natural que clou el Nessum Dorma de Turandot havia culminat pomposament, fins ara, anuncis de rentadores, automòbils, palanganes... i qualsevol andròmina que resultés mínimament vendible (Pavarotti l'acostumava a interpretar obligatòriament, en exclusivitat post mortem). Fa ben poc, l'ària va tornar al nostre imaginari quotidià per obra i gràcia de qui actualment –i a l'espera de la canonització del conseller Castells- ocupa existencialment el centre del nostre previsible imaginari nacionalista; parlo d'en Pep, que va inspirar els seus cadells del Barça amb una dosi de Puccini abans de la final de la Champions, amb un èxit ben palès. Ahir mateix, vaig tornar a sentir l'arxiconegut final de l'ària en un vídeo de comiat que han ideat els responsables del meu estimat programa El Club, de La Nostra, on tots els meus companys de feina ritualitzen la tristesa d'abocar-se a l'atur amb una capacitat dramàtica envejable. De fet, no m'estranyaria gens que els assessors del gran Zaragoza ja se l'estiguessin baixant d'internet per al pròxim espot de l'escola intel•lectual "si tu no hi vas...", etc.

Sempre m'ha encuriosit la canonització banal d'aquesta ària, indiscutiblement preciosa. Efectivament, si l'agafem com una peça aïllada, la música de Puccini i la lletra d'Adami i Simoni representen un estricte cant a l'optimisme. Però, si la contextualitzem en el tot dramàtic de l'òpera, el sentit exultant canvia amb radicalitat. Repassem una mica l'argument; en cantar-la, el príncep Calaf s'acosta perillosament a la mort, per segona vegada. Tot i haver resolt els tres enigmes que li plantejava la princesa Turandot per casar-s'hi, aquest no ha volgut quedar-se amb el premi i ha plantejat un repte ben difícil a la princesa. Abans de l'alba, ha de descobrir el seu nom. Turandot, que va tremendament mal follada però no és imbècil del tot, acabarà –tot just després- torturant la seva serventa per intentar d'escatir-lo. Davant la impossibilitat d'obtenir-lo (Liù se suïcida abans que ho pugui fer, per amor al seu amo) serà ell mateix qui li acabi confessant el secreta la princesa (Il mio nome e la vita insiem ti dono! Io sono Calaf, figlio di Timur), mentre la besa. Per aquella màgia argumental neoromàntica tan cursi, Turandot en quedarà enamorada i l'acabarà salvant, en un cor final que importa la melodia de l'ària per culminar sorollosament el happy end de l'òpera (que no va escriure el compositor, és cert; ell, segurament, hauria matat la dona...).

En aquest sentit, el Nessum Dorma no encarna tant l'optimisme i el bon rotllo vital/existencial com el caràcter prototípic foll dels personatges puccinians, uns éssers pels quals el sentiment és un concepte radicalment substantiu a la seva forma ètica de viure. A Puccini li encantava l'histerisme d'aquests éssers, exclusivament moguts per l'odi o l'amor; la diferència, en el fons, tant li era. Com esdevenien així o aixà, encara menys. Calaf és un pobre príncep a l'exili que no sent cap mena d'atracció per Turandot, més enllà del misteri morbós que ella encarna. És una dona de la qual només rep negatives i males maneres... però, no obstant això, el seu instint suïcida el porta a amorrar-s'hi (literalment) fins que la gèlida princesa resulta ser humana i l'estima. En tant que unidireccionals, els personatges puccinians no demanen amor; l'exigeixen! Penso que la naturalitat dels nostres sentiments requereix molta menys comèdia i soroll. Això sí, la música de l'ària –insisteixo- és excepcional. Només volia deixar constància, per tant, de l'error en el que incorren els comercialitzadors més banals d'aquesta magnífica peça; un error que confon l'eufòria amb la idiotesa emocional. Diguin-me perepunyetes, però almenys no he fet un article sobre el finançament, que (ara que hi penso) potser sí mereixeria aquesta música de fons...

 
 

Comentaris