Hi ha algunes coses que alguns havíem de dir avui. Només avui. Demà ja caldrà passar pàgina i anar a una altra cosa. Pero si més no una vegada cal deixar-les dites. Som els qui, analitzant la política i el país, fa set anys vam dir i vam escriure en llibres i articles que el tripartit d’esquerres era una fórmula equivocada per als interessos del país –i fins i tot per als interessos d’alguns dels seus components- i ho vam repetir encara amb més rotunditat fa quatre anys. Llavors se’ns va respondre en ocasions que aquesta anàlisi estava encegada pel ressentiment o el sectarisme. Doncs el temps ens ha acabat donant la raó. Especialment en el dia d’ahir.
La primera vegada ho vam dir amb menys contundència perquè el tripartit, encara que ens semblava una fórmula ineficaç i equivocada, garantia l’alternança política, que no és un bé absolut però pot esdevenir una necessitat democràtica. El segon ja no garantia ni això, a més de sustentar-se en una aritmètica encara més fràgil. Hi havia un argument positiu, en aquest segon tripartit: permetia dur a la presidència de la Generalitat a una persona nascuda fora de Catalunya, tapant la boca així a moltes acusacions insidioses i a molts mites negatius sobre el país i el catalanisme. Però dèiem llavors que la fórmula no acompliria els seus objectius polítics i no era adequada per a una bona administració.
Segur que el tripartit no ho ha fet tot malament. Segur que els partits que el componen són tan respectables i tan capaços com qualsevol altre. El mal era la fórmula. El tripartit es fonamentava en un axioma fals: la preeminència de l’eix dreta-esquerra damunt de l’eix nacional. Sumava heterogenis fent veure que eren homogenis. Feia veure que es sustentava en una afinitat ideològica quan només es sustentava en una afinitat d’interès: trencar l’hegemonia convergent, amb l’esperança que el que els semblava una anomalia històrica acabaria fonent-se lluny del poder. Com que els lligams que es deien no eren certs i els lligams reals no es podien dir, el tripartit era un malentès constant. Només podia funcionar amb allò que l’ha ensorrat: el repartiment del poder per àrees impermeables, que anaven cadascuna a la seva, amb més o menys fortuna. I amb una presidència collada i sense capacitat real de lideratge.
Ahir, el poble de Catalunya ens va donar la raó als que fa set anys dèiem això. Abans, ja ens havien donat la raó dos dels tres partits col•ligats, renegant de la continuïtat de la fórmula. Els objectius polítics no s’han acomplert. I el govern de els coses ha estat llastat per aquests pecats originals de la fórmula. Certament, CiU va guanyar ahir perquè el tripartit es va enfonsar, però també per mèrits propis. Perquè representa una part central de la societat catalana. Perquè Artur Mas ha crescut com a líder i la coalició ha fet una campanya excel•lent. D’això ja en parlarem més endavant. Però avui –i només avui- aquells a qui el temps ens ha donat la raó, tenim el dret per un dia d’aixecar el dit i dir només una vegada “jo ja ho deia”. Fer anàlisi política és jugar-se-la, perquè té un punt de prospectiva. El temps acaba donant la raó a alguns i negant-la a uns altres. Val la pena recordar-lo, sobretot a aquells qui veien en aquella anàlisi que el temps ha confirmat només l’expressió d’un ressentiment momentani o d’una actitud partidista. Doncs era que no.
