Malgrat haver dit en alguna ocasió que els problemes més evidents del nostre sistema polític són un fidel reflex dels vicis de la societat, crec necessari distingir el que pot ser entès com a responsabilitat nostra i allò que, amb la més absoluta diligència, podríem evitar que en sigui inclòs. Entre altres coses perquè, sigui dit de pas, la tan esmentada societat no existeix per molt que s’entestin els col·lectivistes; és en realitat una suma d’individualitats, com a molt integrades en famílies i altres agrupacions, que prenen decisions amb responsabilitats variades i en contextos heterogenis. L’individu lliure és responsable; i si afirmem que no és responsable, deixem de dir que és lliure (per a qualsevol cosa, que la llibertat no és un bé adquirible a la carta)
Està clar que en el nostre sistema polític la gent no pot votar directament el president del govern, ans els diputats i senadors que després n’escolliran un com a President, i si bé l’individu es pot equivocar en quant a quina llista vota, el sistema s’encarrega de fer-li creure que vota el president mitjançant els seus representants. Ara, per exemple, deu estar convençut d’haver votat Sánchez, quan sols ha fet fora Rajoy, però Sánchez governarà i es proposa fer-ho la resta de la legislatura. I del seus encerts o errades sols es podrà deslligar el votant quan torni a fer-ho. Així doncs, és responsabilitat seva recordar aleshores el que ara ha succeït, i a més votar qui cregui que s’apropa en el seu programa a la realització dels seus interessos. Però el sistema electoral, amb les seves regles de publicitat i les seves barreres i requisits, i el sistema de finançament dels partits, evita de manera molt eficient que entrin nous actors en el repartiment del pastís, de manera que sols podrà votar el que hi ha o veure perdre el seu vot. “La por o la mort”.
Podríem dir que tant se val, que no cal amoïnar-se, si hi han d’acabar els eventuals nous actors executant giragonses, canvis de programa, o traïdories de companys de viatge, equivalents als de qui fa quatre dies eren també vistos com a novetat, mimètics ara aquests als comportaments dels més vells. Però això no detreu la nostra responsabilitat en ser diligents, ni la nostra esperança en una naturalesa humana que, de tant en tant, ens regala el millor de sí mateixa. Ara que diuen que venen temps de distensió, fins i tot potser veiem el millor de tots els partits que ja hi són.
En suma, crec que fora hipòcrita criticar, per exemple, una corrupció que en l’àmbit particular és proporcional a la pública, però em sembla indignant que es vengui com a democràcia representativa amb igualtat d’oportunitats una oligarquia tendent a cleptocràcia amb apoderats-titella, que creiem escollir mitjançant un sistema que es diu parlamentari i tothom intueix (amb raó) que no ho és. Podem fer-ho millor; cal que una nova gent s’impliqui i que la gent estant entengui que és qüestió inexcusable en els temps que arriben. I que la gent que ens ho mirem des de fora decidim de quina manera, votant, vigilant o entrant-hi, estem també l’alçada de les circumstàncies.
