Des de que va començar la campanya pel referèndum del passat 1 d’octubre fins a dia d’avui, les manifestacions del nacionalisme espanyol s’han multiplicat exponencialment al carrer. Cal tenir en compte que durant les últimes tres dècades, qui ha aguantat la flama de la mobilització contra les aspiracions independentistes ha estat únicament l’extrema dreta. És a partir de l’any 2012 que comencen a aparèixer una sèrie d’associacions d’un «espanyolisme civil» que pretenia trencar amb l’hermetisme i autoreferncialitat de les convocatòries ultradretanes del 12 d’octubre.
Aquestes noves associacions neixen, en part, tutelades pels autoanomenats partits constitucionalistes que lliuraven batalla des del Parlament. No obstant, la majoria d’aquests grups s’han nodrit per militants o gent propera a l’extrema dreta, que al cap i a la fi, és qui té certa pràctica i capacitat de mobilització al carrer a resultes de l’experiència acumulada.
Així doncs, a ningú ha d’estranyar que ja sigui a mode de convocatòries espontànies —suposadament espontànies, que no tot és el que sembla—, o aquelles que han estat organitzades per associacions espanyolistes que presumeixen de no tenir res a veure amb l’extrema dreta o directament organitzades per grupuscles filofeixistes, hagin acabat amb incidents violents. A la majoria de manifestacions que hi ha hagut aquestes setmanes, principalment a Barcelona, s’hi han produït amenaces, agressions i coaccions de tota mena contra periodistes, vianants o activistes independentistes, ja que la presència d’activistes ultradretans a aquestes manifestacions és una constant i una realitat silenciada per molts mitjans de comunicació. Uns mitjans que durant anys s’han dedicat a sembrar el mantra que l’extrema dreta no era una realitat que requerís atenció a casa nostra, o pitjor encara, que directament s’han dedicat a amagar les relacions d’un nacionalisme espanyol parlamentari que ha flirtejat o justificat l’extrema dreta que està agitant els nostres carrers.
Durant aquestes setmanes m’he proposat recopilar totes aquestes agressions —que ja les compto per desenes, alerta— per comprovar-ne la veracitat, gravetat i la tipologia. Us en faríeu creus de les animalades que han arribat a passar i que han quedat totalment silenciades des del punt de vista mediàtic. Però a més, en moltes dels casos hi ha un greu denominador comú: la majoria de les agressions de les quals n’he tingut coneixement no han estat denunciades. Ja sigui per por, per un injust sentiment de culpa, o bé per incredulitat amb un sistema judicial que ha demostrat sobradament tenir dues vares de mesurar, moltes de les víctimes no estan denunciant aquestes agressions. I aquest, sens dubte, és un error greu: no denunciar, penalment i també mediàticament, és perpetuar la seva impunitat. Per responsabilitat social, pel bé d’una societat sana i democràtica, per la seguretat de tots i sobre tot, pel dret a la reparació i a la justícia de la pròpia víctima i el seu entorn, cal denunciar sempre, totes i cadascuna de les agressions que es produeixin. El nostre silenci és la seva impunitat, que ningú ho oblidi.
