La primera alegria

"Quan sortirem d’aquesta una de les principals inversions hauria de ser en les polítiques familiars"

És conegut l’acudit on una persona pregunta a una altra: "Per què et dones martellades en el peu?”, i l’altre li respon: "És que no vegis quin gust quan deixo de fer-ho!” Amb l’absurditat que comparteix qui creu que el principal plaer de l’esforç és la dutxa reparadora que ve després, ara diré que veure la canalla sortir al carrer aquest diumenge després d’una quarantena allargada que encara no s’acaba és la primera alegria en molt de temps.
 

No és del tot així, en realitat la situació ens ha donat altres alegries. Moltes coses petites i fins ara quasi inadvertides hem trobat o redescobert en el confinament, deixant a banda el fet inquietant que a molts juristes la constitucionalitat de la situació no ens acaba de quedar del tot clara. Hem redescobert la casa, que per a moltes vides atrafegades era només el lloc on dipositar el cos per dormir cada nit, l’hotel més car mai vist, amb quotes hipotecàries planejant amenaçadores sobre nosaltres. Hem descobert que un pastís fet a casa sap mil vegades millor que la porqueria industrial que hem comprat tants cops, i molt més barat. Hem redescobert fotografies de la infantesa, amistats que dormien inactives al final de la llista del nostres xats de WhatsApp i relacions familiars que sempre deixàvem per a una altra ocasió. Alguns hem comprovat amb emoció que fer una classe a distància no és el mateix que el cos a cos i que encara queda esperança per a la nostra professió. Hem col·locat les valoracions socials en un ordre diferent al que teníem, perquè la infermera s’ha colat davant del metge i el mosso de magatzem o la caixera del supermercat han guanyat punts front la Dulceida de torn. Una cosa semblant li ha passat a la policia, que en el nostre imaginari ara té sobretot el significat que li dóna el sentit etimològic de la paraula: la cura de la polis.
 

 

Però s’ha de dir de tot plegat que tenia un to un xic agredolç barrejat amb el dubte sobre la llibertat que hem cedit a canvi de seguretat. Al bell mig de sensacions contradictòries n’hi ha emergit una d’incontestable: sentir la canalla al carrer ha estat equivalent a somriure i, almenys per a mi, a recordar que si aquesta gent petita és el nostre futur, quan sortirem d’aquesta una de les principals inversions hauria de ser en les polítiques familiars que ens evitin continuar liderant el rànquing de les societats envellides, segurament una de les raons per les quals també liderem el rànquing de països amb més defuncions. Ho recordarem quan tot acabi? Si un cop un conseller li va encomanar la pluja, ara ens caldria encomanar aquest recordatori a la Moreneta, avui que celebrem el seu gran dia.

 

Comentaris