Fer-se gran és bàsicament veure i acceptar que els més joves fan les coses millor que la teva pròpia generació. I això és una mica el que passa amb La Reina del Black Jack. Fa mesos vaig ensopegar amb ells, per casualitat. Tenia ganes de veure i beure, entre amics d’instutut i saludats de Festes Majors.
Un escenari, i uns nois joveníssims. Prims, físicament petitets, poca cosa, molt ben educats, amb molt bones maneres, i pel joves que eren, uns magnífics músics. En majúscula. Per què ja vam parlar d’ells fa uns mesos. Quan només tenien dos vídeos al canal Youtube. I la seva professionalització estava encara de camí. Però mirin, des de llavors que ja han fet gira, i han gravat i publicat el seu primer disc: Alea Iacta Est. Han fet una magnífica campanya de llançament per internet. Si nó jutgin per aquesta improvisació d’un dia d’estudi. I si no us sembla un autèntic, genuí -i magníficament interpretat- blues en català, ja m’explicareu.
I el disc està escrit en castellà. M’imagino que per les inacabables hores de Fito&Fitipaldis, Extemoduro o Platero y tu. Influència que es nota a cada racó del disc. I si el repassem, ens trobem tres grans temes. La intro, que és magnífica, distorcions, molt fresca i original. Una guitarra esquitxant. I uns bombos de bateria que recorden una mica Arctic Monkeys. La pista número 3. Una versió d’estudi, dura, més enfadada deTu amigo el Francés. Amb guitarres elèctriques que deixen enrere la melanconia del fred Ebre, i de la seva primera -i suposo que original– versió acústica. A Otro lugar ens trobem el blues The Black Keys ressonant parets, teulades. I digueu-me si el guitarrista us sembla un aficionat. Quin geni. A Cuadro de Dalí es la balada bona, amb un inici senzillament semblant a Extremoduro.
A mi em sembla un molt bon primer disc. Tenen molt a dir, i sembla que ja ho han començat a fer. Jo a aquests nois no me’ls perdia. Alea Iacta est.
-1
