L'alcalde embriac

"Si passar-se amb el vi en un dinar és "del tot censurable" per un alcalde també ho hauria de ser per una metgessa, un professor d'institut o un bomber?"

Aquest divendres al vespre sortia a la llum un vídeo on es veia l'alcalde d'una ciutat catalana amb el que semblava una forta intoxicació etílica. Al cap de poca estona saltava la notícia que l'alcalde en qüestió havia dimitit del seu càrrec. Tenia preparat un altre tema per la columna d'avui però aquest cas m'ha pertorbat i no em puc estar d'escriure sobre l'alcalde embriac. No m'hauria plantejat escriure sobre el tema si no fos perquè  l'escena de la trompa va anar seguida per una dimissió d'un càrrec públic. I això situa el tema en un àmbit que ens interpel·la a tots i que estableix conductes i convencions de convivència de molta transcendència.

En les poques hores que han passat des que el tema és de domini públic, les xarxes socials recullen, bàsicament, dues postures sobre el cas: a) és el seu temps lliure i pot fer el que vulgui, b) és un càrrec públic i ha de donar exemple. Podríem deixar-ho aquí i que cada un triï quina és la seva postura. Però seria una oportunitat perduda per pensar coses. Fins i tot coses que poden semblar contradictòries. I si i el tema fos molt més complex? A continuació algunes preguntes que em sorgeixen.

La primera qüestió té a veure amb el que sabem. L'única informació que tenim és la que proporciona el vídeo i la carta de renúncia de l'alcalde. Al vídeo, d'uns poc més d'un minut, es veu una persona intensament embriagada a qui el personal de seguretat d'un local públic convida a marxar-se. L'alcalde, en un comunicat fet públic ahir mateix descriu el seu comportament com "del tot censurable" i un "error". I em pregunto: quin és l'error? És "del tot censurable" haver-se passat amb el vi en un dinar? Estic d'acord, molt d'acord, que seria "del tot censurable" haver-se posat al volant en aquell estat, o haver-se presentat al ple empestant a alcohol o haver apallissat els guardes de seguretat que el convidaven a marxar. Però posar-se pitof perdut una tarda d'estiu és "del tot censurable"? Diuen alguns a les xarxes (i el mateix alcalde ho esmenta al seu comunicat) que el càrrec d'alcalde exigeix "exemplaritat". Però aquest és un terme més complex del que sembla. Si passar-se amb el vi en un dinar és "del tot censurable" per un alcalde també ho hauria de ser per una metgessa, un professor d'institut o un bomber? Al cap i a la fi tots cobren sous públics i tenen atribucions molt importants al funcionament de la nostra societat, no? Aquí algú podria dir que no és bo que un professional sanitari, un professor o un bomber pateixi una addicció etílica que podria posar en perill el correcte desenvolupament de la seva professió.

Però una cosa és una addicció etílica i una altra és agafar una borratxera puntual. I aquí s'obre una altra qüestió important: en el cas que ens ocupa l'única informació que tenim és que l'alcalde se'n va empitofar fort una tarda d'estiu. No sabem si això ho fa cada dia, cada setmana o, vés a saber, li ha caigut l'alcohol com un tir perquè no en beu mai el pobre. No ho sabem. Al vídeo no es veu res que esclareixi aquest punt. Per tant: la dimissió és per una borratxera puntual o per la "sospita" que l'alcalde és un alcohòlic? Exigir dimissió (o acceptar-la col·lectivament com normal) per la "sospita" que el comportament podria ser molt repetit i, per tant, invalidant per l'exercici del càrrec planteja problemes importants.

Una altra cosa que sabem és que el gat de l'edil va tenir lloc aquest estiu, és a dir, durant la pandèmia. El mateix alcalde diu que la cosa "és del tot censurable", atenció, "tenint en compte la situació crítica que travessa el país i la nostra ciutat", en referència clara a la pandèmia. I aquí em venen al cap altres preguntes. Per exemple: si la cràpula hagués tingut lloc sense pandèmia, hauria estat menys greu? I em pregunto això perquè de "situacions crítiques" que travessa el nostre país i la nostra societat n'hi ha moltes que ja duren segles: la desigualtat, els desnonaments, la contaminació sistemàtica del medi... Si el criteri per dimitir per haver agafat una turca és una situació crítica, entenc, per exemple, que cap alcalde tarragoní té permès passar-se amb l'alcohol una nit de Sant Joan, tenint en compte la crítica situació generada per la contaminació de la petroquímica. Pot agafar un globus l'alcalde d'una ciutat on cada dia es desnonen desenes de famílies, com passa, per exemple a Barcelona? I em segueixo preguntant: què és allò "del tot censurable"? Agafar un globus? Fer-ho durant la pandèmia? Per què?

I parlant de la pandèmia: entendria una dimissió si l'alcalde, després de recomanar, per exemple, no sortir de casa, hagués sortit de casa. O si l'alcalde hagués donat una ordre que ell mateix després no hauria respectat. Però quina ordre ha saltat? No conec la data exacta del vídeo però és obvi que els bars ja estaven oberts i que no hi havia restriccions per gaudir d'una copa a una terrassa. Llavors, i és el que em preocupa, passar-se amb l'alcohol en un dinar és motiu de dimissió al nostre país? I més: algunes persones que han vist el vídeo diuen que a terra es veuen gots caiguts i que la seguretat del local el conviden a marxar. D'allà s'infereix que l'alcalde, a més de borratxo, hauria ocasionat alguna mena d'aldarull. Però -i això és preocupant- al vídeo no es veu res d'això. I si els gots han caigut perquè una altra persona els ha tirat? I si simplement va encreuar les cames i li va donar a la tauleta? Que et facin fora els membres de la seguretat d'un local és prova de què? Un altre cop: la dimissió és pels fets concrets, per sospites o perquè "està lleig"? Crec que, pel bé de la convivència política, aquestes coses haurien de quedar clares.

Perquè si és perquè "està lleig" jo veig més "lleig" que un representant polític meu es passegi, per exemple, per la festa de noces de la filla d'un banquer corrupte que no dubta a desnonar, coaccionar poders públics i que es pixa a la cara de les decisions democràtiques de milions de ciutadans. I això ja s'ha vist al nostre país i mai ha passat res.

El que si ha passat és que persones que accedeixen a càrrecs públics abanderant certs comportaments, a la seva vida privada facin el contrari. N'hi ha molts exemples: el candidat que ha fet campanya prometent lluitar contra la prostitució i després és "caçat" a un prostíbul, el que accedeix al càrrec deplorant la infidelitat conjugal i després és descobert amb un amant. Aquí el problema és doble. Per una banda, el problema de polititzar (en el pitjor sentit de la paraula) comportaments privats. Entendria la dimissió d'un polític que accedís al càrrec comprometent-se , per exemple, a lluitar contra els camps de golf de la seva ciutat i després fos trincat en plena feina al 'green'. Entendria que l'alcalde en qüestió dimitís si hagués arribat a l'alcaldia, per exemple, denunciant el consum d'alcohol com un perill pels valors de la família tradicional, o del decòrum o del bon fer. Però pel que sé, no és el cas i continuo sense entendre la dimissió.

 

I això és el preocupant del cas i el que m'ha portat a escriure: la dimissió. Dimitir d'un càrrec triat per votació popular té un alt contingut polític que no només ateny a l'alcalde sinó als partits i a la societat en general: on és el límit dels comportaments "censurables"? Quins són aquests comportaments? És important definir això. Altrament podríem entrar en un moralisme que, per definició, seria hipòcrita i tremendament perjudicial per a la vida pública. Hi ha comportaments il·legals i tenen rellevància política. Fins i tot hi ha comportaments que no ho són però també tenen rellevància política. Però agafar una borratxera una tarda d'estiu té rellevància política? Què és "l'exemplaritat" de la que es parla? Qui fixa dintre els partits el que és censurable o no? És "censurable" arribar a les 6 a casa? I si allò "censurable", tan poc definit, fos la manera de resoldre disputes internes als partits? Volem els nostres representants agafats pels pebrots perquè algú té un vídeo seu fent "coses censurables" que ningú sap com definir?

No conec a l'alcalde en qüestió. Ni tan sols sabia que existia. Però em preocupa profundament viure en una societat que sense adonar-se'n, caigui per un pendent que només beneficia els veritablement immorals. Al seu llibre l'Eclipse de la fraternidad, Antoni Domènech explica com el feudalisme industrial va treballar per imposar "modes correctes de viure". A principis del segle XX Henry Ford va crear a la seva empresa automobilística un "departament de sociologia" concebut per "reformar" les vides dels seus treballadors immigrants. Per aconseguir-ho "els sociòlegs de l'empresa investigaven la vida familiar de cada treballador i només concedia incentius econòmics després de demostrar un adequat entorn familiar i altres valors de classe mitjana relacionats. Així, la companyia tractava d'ensenyar als obrers no només el 'mode correcte' de treballar sinó també el 'mode correcte de viure".

En un temps com el que vivim, on tota mena de poders aprofita la pandèmia per immiscir-se a parcel·les que fins ara havien estat de caràcter totalment privat, reduint drets col·lectius més enllà del que requereix la lògica i científica lluita contra la infecció, existeix un risc greu de caure en un moralisme que beneficiï els de sempre. I el que és pitjor: que siguem nosaltres mateixos (i els nostres representants polítics) els que assumim acríticament la reducció dels límits del que és censurable sense fer-nos cap pregunta.

 

Comentaris