"Albano: prou de mals rotllos, home"

"Posar sobre la taula els desastres no és condició suficient per a un món millor, però és condició necessària"

Em fa una mica d'angúnia posar el meu nom al titular d'un article i també, com faré a continuació, reflexionar a partir d'una anècdota personal. Però en la meva defensa he de dir que l'anècdota en qüestió m'ha fet reflexionar sobre coses que crec que, d'una manera o una altra, ens pertoquen a totes i tots. Fet el 'disclaimer' em poso mans a l'obra.

La cosa és que fa un parell de setmanes vaig rebre a les xarxes un missatge on se'm recriminava el fet d'enviar "sempre missatges negatius". De seguida vaig fer un ràpid repàs mental als meus tuits, articles d'opinió i intervencions en la tele i, efectivament, tinc tendència a explicar coses que tots voldríem que no fossin així: que si l'oligopoli mediàtic destrossa la democràcia, que si el sistema fiscal en un escàndol, que si les grans empreses fan negoci amb les nostres vides, que si la indústria de la guerra ens empobreix, que si el dia que tinguem vacuna contra la COVID-19 molta gent no podrà accedir-hi... Després d'aquest autoexamen, no vaig tenir més remei que donar-li la raó a la persona que m'enviava el missatge. Però un cop admesa la situació, era inevitable preguntar-se: val la pena omplir el món, el temps i l'atenció dels altres explicant les misèries del món on vivim? I em vaig posar a analitzar un exemple pràctic.

L'Estat està dedicant centenars de milers de milions d'euros a avalar crèdits per a empreses com la constructora OHL, El Corte Inglés, la fàbrica d'armament Maxam o la casa d'apostes Codere. Aquests avals multimilionaris es fan mitjançant l'Institut de Crèdit Oficial, amb la qual cosa, tots nosaltres estem fent de banc d'aquestes empreses. Aquesta informació va ser publicada per la gent de l'Observatori de Multinacionals a l'Amèrica Llatina (OMAL) qui, a més, ens adverteix que els avals en qüestió es donen fins i tot a empreses amb una dubtosa capacitat de tornar els diners, amb la qual cosa el probable impagament recauria sobre els pressupostos de l'Estat, és a dir, sobre les nostres butxaques. A més, ens explica OMAL, el 65% de les ajudes de l'ICO sempre es destinen a les grans corporacions mentre que el 35% restant s'han de repartir entre milers de petits empresaris i autònoms.

Ara imagineu que dilluns vaig al Tot Es Mou i me les empesco per explicar aquest escàndol. Imagineu-vos que, a més, explico que aquest robatori indigne s'està produint durant un govern "progressista" que no té cap altra alternativa que un govern filo-feixista. Quina mena de tarda li deixo a l'espectador? Quin servei públic faig posant aquesta misèria sobre la taula? I el més important: quina mena d'esperança, de força i de ganes provoco posant als morros de l'espectador o del lector d'una columna com aquesta, un panorama tan fosc?

 

Està clar que al nostre món passen cada dia coses meravelloses, coses que ens fan creure en l'ésser humà, que ens fan pensar que no tot està perdut. Doncs després de donar-li moltes voltes crec que que existeixi l'OMAL i que ens expliqui com ens estafa l'ICO, és una sort. És una sort i una meravella que la Plataforma per una Fiscalitat Justa faci anys que estudia les maniobres indignes del nostre sistema tributari. Crec en l'ésser humà més que mai quan un periodista s'interna als camps de refugiats i a les guerres que els provoquen per explicar-nos aquell infern. Crec que no tot està perdut quan no assumim com a normal la misèria.

Està clar també que davant la lectura d'un article com el d'OMAL, una crònica de Hibai Arbide des de Mòria o un informe fiscal del Sindicat Gestha, és difícil saber què fer, més enllà d'indignar-se. Però estic segur que avisar, compartir i alertar del desastre és el primer pas evitar-lo o posar-li fi. Posar sobre la taula els desastres no és condició suficient per a un món millor, però és condició necessària. Ningú mai ha cridat el lampista per arreglar una canonada que no sabia que estava trencada.

 

Comentaris