“Ets independentista?” Aquesta és una de les preguntes més freqüents que ha hagut de respondre Albano Dante Fachín, des de que es va fer públic que encapçalaria la candidatura del 28-A a Barcelona pel Front Republicà, coalició formada per Poble Lliure, Som Alternativa i Pirates de Catalunya. La pregunta sembla pertinent, atès que fou secretari general de Podem –fins que Pablo Iglesias li va aplicar el seu particular “155”–, formació d’àmbit estatal que sempre s’ha declarat contrària a la independència, malgrat (in)definir-se a favor del “dret a decidir”. Sembla raonable, doncs, que ara se li pregunti sobre la seva posició política, tenint en compte que encapçala una coalició marcadament republicana i que també té el suport de Poble Lliure, partit hereu de l’independentisme històric del qual ningú no dubta del seu compromís amb l’alliberament nacional.
Sembla que, en canvi, es consideraria menys pertinent si es formulés aquesta mateixa pregunta a dirigents polítics que s’han declarat obertament independentistes des de fa més o menys temps. De fet, segurament es veuria com una impertinència, fruit de la hiperventilació d’alguns, el fet de qüestionar el seu compromís independentista, el simple fet de preguntar-los-hi. I sí, seria així malgrat que alguns d’aquests líders polítics hagin decidit fer un cop de volant i pitjar el fre al mandat –que aleshores tothom coincidí– que emanava de les urnes de l’1 d’octubre. Però us imagineu que, sense anar més lluny, algú preguntés a Gabriel Rufián o a Laura Borràs si són independentistes? Quina bestiesa, oi?
Seria absurd, certament, afirmar que els partits que governen la Generalitat de la Catalunya autonòmica no són independentistes. Però és igualment cert que som molts els que posem en dubte el rumb que aquests mateixos partits han emprès, especialment des de les eleccions imposades del 21-D. Perquè quan alguns afirmen que encara “no som suficients” i que “cal eixamplar la base social”, a través de postergar el procés constituent fins que no s’assoleixi no sabem exactament quines quotes d’hegemonia, al capdavall, el que fan és negar el caràcter vinculant del referèndum que vam defensar col·lectivament. El resultat –o potser la causa– d’aquesta premissa, juntament amb la incapacitat dels partits d’assolir una mínima unitat estratègica republicana, ha estat la composició d’un Parlament segrestat i d’un Govern que, més enllà de la retòrica, s’ha mantingut invariablement al pla autonòmic, empassant-se una a una les imposicions de l’Estat ocupant.
La paradoxa (aparent) de tot plegat és que justament una persona que no prové de la tradició independentista, com l’Albano, encapçalarà l’única candidatura que, des de bon inici, s’ha compromès de manera inequívoca amb el mandat de fer efectiva la República Catalana que va referendar el poble: el Front Republicà. És per això que, des d’aquesta coalició, en cap moment s’ha contemplat l’opció d’investir ni de facilitar la governabilitat de cap govern espanyol que no reconegui el dret a l’autodeterminació i que posi fi a la repressió, començant per alliberar els presos polítics i garantir el lliure retorn dels exiliats. Perquè si realment entenem el resultat del referèndum de l’1 d’octubre com un mandat popular, seria un contrasentit no situar-lo com a línia vermella per a qualsevol taula de diàleg, juntament amb la reversió de totes les mesures repressives que se n’han desprès. Si no podem situar la democràcia com a línia vermella, què ens quedarà?
Aquest fet, però, va molt més enllà de la conjuntura electoral: l’Albano, igual que molts sobiranistes conseqüents de tradició no independentista, defensen la República Catalana de manera clara i diàfana, i ho fan a través d’uns esquemes polítics que ultrapassen el programa històric del catalanisme. L’any 2009 l’independentisme va adquirir una dinàmica de masses, en un camí imparable cap a l’hegemonia al camp catalanista, fet que es va traduir en la implosió de tants espais polítics que s’hi reivindicaven, i aquesta fase d’expansió va arribar al seu punt culminant l’octubre de 2017. En aquell moment, totes les contradiccions que històricament havia apuntat l’independentisme revolucionari, entre l’Estat ocupant i la nació ocupada, es van fer més evidents que mai i, per això, es va produir una veritable “supernova” en la (falsa) dicotomia nacional-social que alguns havien sostingut fins aleshores: l’1 i el 3 d’octubre, fins a l’actualitat, el gruix de les lluites socials (de classe) van confluir en un projecte polític comú que es tradueix al present en la lluita per la República Catalana. Una passa de gegant cap a l’emancipació i, alhora, una ruptura dels vells esquemes del catalanisme polític.
Arribats a aquest punt, doncs, la pregunta més pertinent que podríem fer és: estàs per a la defensa de la República Catalana? Això va molt més enllà de ser o no ser independentista o, més ben dit, a la fase històrica actual, el moviment d’alliberament nacional (o independentisme) s’ha transformat en moviment republicà. En aquesta confluència ideològica i de tradicions polítiques hi trobem aquelles que provenen de l’independentisme combatiu (com Poble Lliure), els que sostenen un programa de radicalitat democràtica (com Pirates de Catalunya) i també els que, juntament amb els altres, sostenen l’estendard dels drets socials (com Som Alternativa). Heus aquí l’aliança del Front Republicà: situar la República Catalana com al marc democràtic en què el poble treballador podrà guanyar la igualtat i la justícia social, al concebre la plena sobirania com la condició necessària per a tot avenç social.
