Dario Fo ha protagonitzat una llarga carrera artística com a dramaturg i actor que li va valdre, el 1997, el Nobel de literatura. El cert, però, és que el títol que més li agrada és el de bufó: “L’humor i la sàtira són imprescindibles. Són les armes més eficaces contra el poder: el poder no suporta l’humor. En molts casos no el suporten ni aquells que es creuen demòcrates; perquè l’humor ens fa lliures i ens allibera de les pors. Per això em sembla un honor magnífic quan em tracten de bufó.”
La defensa i la promoció de les persones que practiquen la sàtira i l’humor no pot dependre, només, de l’antipatia que generen els qui són satiritzats a cada moment. Ha de ser una defensa universal que es fa especialment necessària quan l’objecte de la sàtira -el que provoca les rialles- és allò o aquell algú amb qui empatitzem.
Quan fa anys en Toni Soler va introduir el dictador Franco com un personatge intermitent als capítols de Polònia, alguns vam arrufar el nas. Sense saber-ne gens, ens regirava l’estómac veure el vell militar carnisser convertit en un vellet divertit que feia broma amb els desapareguts. Però tocava empassar-s’ho. Perquè més enllà de l’èxit rotund del Polònia, que no ha de significar cap butlla per si mateix, hi ha el valor de comptar amb humoristes a la televisió pública fent escarni i mofa de qui els sembli i com els sembli. Sense censura.
El nivell de respecte i tolerància a l’humor i a la sàtira és un índex de qualitat democràtica. M’agrada que a casa nostra sigui alt i m’agrada com reaccionen la majoria de les persones que en surten escaldades, siguin polítics, esportistes, periodistes o cuiners. Perquè vol dir que entenen el valor de l’humor i el volen preservar.
Per això no he entès i m’ha decebut l’esglai i el rebombori que va provocar el pregó alternatiu que va proposar Toni Albà. Per això em resulta increïble veure els nous sacerdots de la moral colauita esquinçant-se els vestits i clamant contra la blasfema Empar Moliner.
Si haguessin rumiat, haurien entès que no hi ha res més sa per a una Festa Major que comptar amb un programa alternatiu i acceptar-lo; perquè si haguessin contextualitzat, haurien sabut que abans de llençar Coloms i manters daltabaix del Moll de la Fusta, Moliner parlava de prohibir el pa amb tomàquet.
No cal que ens faci gràcia, només cal entendre el valor essencial que significa viure en una societat amb prou llibertat per fotre’s del mort i del qui el vetlla.
Al capdavall, si no té humor, no serà la nostra revolta.
