Tenim consciència del temps que habitem? Som conscients dels perills que ens assolen? Amb l’enorme informació que disposem i la facilitat que tenim per accedir-hi seria lògic asseverar que a la nostra època ja no és possible que un pagès vagi a dormir mirant les estrelles sense saber que, a trenc d’alba, esclatarà la guerra, com va ocórrer a la Segona Guerra Mundial. Avui ningú pot quedar-se al marge del món. Qualsevol esdeveniment porta associat un kit d’informació tan complet que, en veure’l, un pot arribar a exclamar, Ho he viscut! No obstant això, quan mirem la nostra recent història, podríem afirmar que els homes i dones viuen al marge del món o en un món on els tràgics esdeveniments es dilueixen en la vida. N’hi ha que consideren que és millor no angoixar-se pel que pot arribar a succeir i d’altres que viuen en un desassossec que els lliga a les calamitats que estan per arribar. Viure al marge del món consisteix a abandonar-se a la vida i viure amb una profunda consciència sobre el que succeirà, com si fos la nostra ombra, esgotant les nostres forces. Quin camí triar?
Si mirem al nostre voltant des de Catalunya, l’ascens dels nacional-populismes a Europa generen preocupació però no angoixa. Si observem la premsa de París, constatem que la fase de preocupació ha passat i ara només se sent una intensa esgarrifança en veure com el front nacional guanyar les eleccions europees. Una França que va votar a Macron per a impedir el pas del front nacional; ara perd contra ells. Europa prefereix pensar que el nacional-populisme només arribarà l’esgarrifosa xifra del 30% de representació en el parlament europeu, quan hauria de sentir el vertigen d’un constant ascens que deixarà a Europa, poc a poc, sense respiració. Prendre consciència és viure en un constant defalliment que es busca combatre intentant quedar al marge.
L’escriptor nord-americà Julian Green, que va viure la major part de la seva vida a París i va escriure una extensa obra literària basada en el gènere dels diaris, ens explica, en els escrits que van des de 1933 fins a 1939, l’inici de la Segona Guerra Mundial, com es van enfrontar moralment a l’inici de la guerra. En la seva entrada del 18 març de 1938, escriu: “Jaloux ha vingut a dinar. Hem parlat molt de les desgràcies del present. Jo he citat aquesta frase de Jeferson: «Quantes penes han estat causades per desgràcies que no s’han produït mai!». Des de fa deu anys, en efecte, hi ha gent que ha viscut angoixada a causa d’una guerra que encara no s’ha produït, i hi han molts morts que haurien pogut gaudir en pau de deu anys de felicitat!”
Europa contempla i habita el més gran dels conflictes dels últims vint anys; un conflicte que amenaça la convivència, les llibertats i l’estabilitat amb l’ascens lent, gairebé tediós, del nacional populisme. Assisteix amb indignació però sense resposta efectiva al despertar d’una realitat que incomoda. L’observació de Green ens porta a viure i obviar el fatídic final que sabem que arribarà. Viure deu anys de pau sabent que acabarà en conflicte. Estem lluny d’una guerra, però estem a prop de veure les conseqüències d’haver decidit quedar-nos al marge del món. No flaquegen les forces per a combatre sinó les conviccions democràtiques per a resistir. Pensem que sempre hi haurà un líder just, valerós, hiperactiu que es llançarà al nostre rescat, sense sospitar que aquest pugui acabar formant part del problema que volem erradicar.
Julien Green, en el seu diari datat el 18 de març segueix relatant la seva visió d’un món que es resisteix a veure: “totes les converses que sento traspuen una preocupació profunda i dolorosa, i disposada a convertir-se en por, però al mateix temps una esperança que la gent comença a confessar en veu alta: l’esperança que s’aixequi un home i salvi el país. Tothom vol que sigui un militar. Es parla molt de Pétain”.
