D’aquí on som només en sortirem amb res més que diàleg, a no ser —vaja— que ens diguin que no estem al segle XXI, que no pertanyem a la UE i que no hem arribat a una evolució política homologable a la resta de països civilitzats del nostre entorn. No hi ha cap altra possibilitat que el diàleg i les dues parts ho saben, i si no ho saben ho haurien de saber, i els que ho saben i no ho volen admetre només els queda el remei de posar-s’hi fulles. Convocar i participar en una manifestació que abomina del diàleg com a mètode per aproximar posicions i intentar resoldre un conflicte polític —posar unes urnes, ja veus tu quin conflicte!— és fer apologia de les tenebres. I en aquest punt estem, cada dia més lúgubre, cada dia més esperpèntic.
En el llibre que acaben de publicar Enric Marín i Joan Manuel Tresserras Obertura republicana, els autors fan referència en parlar de la transició espanyola a una entrevista recollida en un documental emès per la televisió francesa TF3 i coproduït per TVE (febrer del 2016), en el qual Joan Carles I va explicar que la última voluntat que li va traslladar Franco quan ja estava molt malalt va ser que garantís la unitat d’Espanya: “Franco me cogió la mano y me pidió que preservara la unida de España”.
Aquesta mateixa consigna és la que abracen ara el PP, Cs i l’extrema dreta amb aquella convicció dels creients d’una religió que no es qüestionen el seu ‘Credo’. Amb ella pretenen encendre els carrers, sortint com una processó de devots de la nació decidits a protegir el dogma. Ja no és que sigui una aposta política d’aquests partits sinó una mostra d’incompetència per la funció que haurien de desenvolupar. Negar el diàleg suposa al mateix temps deixar d’escoltar aquells que es reivindiquen, deixar d’escoltar la gent que és a qui els polítics es deuen i per qui treballen.
Però no. A Espanya ja han decidit, ara sí, envoltar-se amb la bandera i quedar-se clavats en la Constitució com si hi hagués una connexió entre els articles que la componen i una mena de divinitat protectora de les essències de la nació. Així doncs el conflicte amb Catalunya s’aboca al terreny de les emocions perquè no es vol entrar en les raons. Pels catalans això es tradueix en més repressió i molt de Prozac per superar-ne els estralls. Però els que és poc probable és que amb aquesta negativa aconsegueixin que els independentistes es resignin.
