Això que ve ara

"Catalunya s’ha convertit de sobte en el primer país del món a inventar un terrorisme sense armes, sense bombes i sense víctimes"

Dissabte passat escrivíem que es fa difícil imaginar racionalment un desenllaç dels esdeveniments post sentència que no inclogui un nou 155, i intentàvem raonar-ho. Encara no s’havien produït les detencions dels CDR ni l’allau d’intoxicació mediàtico-policial que les han seguit, culminat amb l’al·lucinògena portada d’avui de l’ABC: “Torra planeó con los CDR tomar el Parlamento tres la sentencia del 1-O”. Les coses van molt ràpid, i aquesta setmana Catalunya s’ha convertit de sobte en el primer país del món a inventar un terrorisme sense armes, sense bombes i sense víctimes, i amb la primera autoritat –ni més ni menys!– implicada fins al coll. Mentrestant, la portaveu del govern espanyol ja contesta preguntes dels periodistes sobre el 155 a la roda de premsa dels divendres. De moment, per dir que no cal.

Avui, els demano que vagin un moment a Google i teclegin la següent cerca: “Ley Orgánica 6/2002”. És la Llei de Partits Polítics vigent a Espanya, aprovada al Congrés de Diputats en temps de José María Aznar, una acció legislativa ad hoc en aquell moment per accelerar la il·legalització de l’esquerra abertzale, en el marc de la lluita contra ETA. Si us plau llegeixin els articles que van del 9 al 12 bis, i intentin controlar la suor freda quan comprovin que la literalitat d’alguns dels supòsits d’il·legalització encaixen com un guant en el relat político-judicial de la causa general contra l’independentisme.

 

Amb una propina: la il·legalització la pot instar el Govern... o el Ministeri Fiscal. Sí, el mateix ministeri fiscal que va iniciar el procés que ha portat nou líders polítics i socials catalans a dos anys de presó preventiva i peticions de pena de fins a 25 anys amb un relat inventat sobre una violència inexistent. De propina afegida, l’òrgan encarregat de decidir sobre la il·legalització i dissolució dels partits és... la Sala especial del Tribunal Suprem. És a dir, sense necessitat que els partits polítics o el govern espanyol s’embrutin formalment les mans, els mateixos òrgans que han instruït la causa contra els presos polítics poden decidir la il·legalització d’un o més partits independentistes basant-se en el seu suport o manca de condemna al terrorisme. Ara que a Catalunya ja tenim terrorisme (no riguin, si us plau, això és seriós), les condicions necessàries ja són sobre la taula. Per cert, la Llei de Partits va ser votada també per la CiU de Jordi Pujol i Duran i Lleida. Poc s’imaginava, la generació convergent que venia darrere, que podria acabar essent utilitzada contra ells. Lliçons que dóna la història.

No hi ha cap indici sobre la taula, ni un de sol, que faci pensar que no està a punt de desencadenar-se sobre Catalunya una onada repressiva d’una profunditat desconeguda, que només podrà ser resistida i vençuda amb enormes dosis d’intel·ligència política, unitat estratègica, mobilització, resiliència social i ajuda mútua. I amb fronts polítics i socials el més amplis possibles, on la desobediència civil prendrà un protagonisme principal. Sorprèn que, davant d’aquesta evidència, hi hagi sectors de l’independentisme que insisteixin en fórmules –com la reactivació de la DUI– que van just en la direcció contrària i per a les quals ningú no s’ha estat preparant durant aquests dos anys. Què els deu fer pensar que ara sortirà millor?

 

Comentaris