El meu amic Toni Aira és un home que pensa. El meu amic Toni Aira és un home que escriu molt bé i que parla molt bé. El meu amic Toni Aira és un home elegant, que vesteix corbates fines i sabates de xarol, i que quan parla sap fer ballar les figures retòriques sense que ni se n’adonin els fabricants de capses de música.
En resum: el meu amic Toni Aira acaba de treure un altre llibre sobre un dels temes que més m’interessen i voldria compartir la notícia amb tots vostès, a qui imagino navegants confosos en aquestes aigües tan tèrboles de la modernitat política.
Aira segueix donant voltes a tot aquest manicomi del món polític d’avui en dia, amb tot l’entramat de factors que el vertebren i intenten fer-lo girar. Els dos boxadors d’aquest ring són l’home polític i els mitjans de comunicació, els quals escenifiquen una coreografia que nosaltres ens mirem encantats, sense saber si anem cap a un òptim civil o cap el desastre comunitari. D’aquest estupor en saben fer un terreny profitós.
La cosa funciona, més o menys, així: el polític o boxador número 1 ataca i fa una ganyota obscena, la qual els mitjans de comunicació reprodueixen, com si estiguessin espantats, tot i que formen part de la mateixa funció; llavors, el públic, mimèticament, també s’encomana de la carota dels boxadors, com si l’afectés la marxa del combat, encara que l’únic que es pretenia en el fons, amb tot plegat, era això: la reacció del públic o electorat davant d’un moviment on convergeixen la imatge amb el càlcul.
Aira, amb aquest to àgil i bulliciós que caracteritza les seves aportacions, ens dóna un llibret impecable, molt ben escrit, summament entenedor, on ens desgrana tot un conjunt d’aquestes coses: Això no és Amèrica, es diu l’obra, i la casa editora és Niberta, que treballa de meravella.
¿Per què Això no és Amèrica? Perquè les estratègies i els missatges que l’home polític del nostre país pot usar en les seves maniobres públiques no poden sembrar-se aquí, a casa nostra, sense més ni menys, directament importades de Texas o New Jersei, i pretendre l’èxit, l’acceptació popular i la glòria, perquè, efectivament, això no és Amèrica, tal com diuen els cartells de les autopistes i dels aeroports catalans. Benvinguts a Catalunya, doncs.
I, diguem-ho de passada, aquest 2010 serà un llarg any electoral a casa nostra. Novembre ens crida a les urnes, i mentrestant hem de travessar un desert, fet d’atur, crisi, mala maror, Estatut fent cua al taxidermista, i el sobiranisme nostrat que esmola l’oratòria, cada cop decidit amb més arguments i empenta a fer un cop damunt de la taula. Tot plegat ben entretingut, un escenari minat de mala bava espanyola, periodística i política (PP), i un tripartit empantanant en les seves pròpies discordances, a l’espera que les aigües es calmin i que quan arribi l’hora de la veritat CiU no sembli una bona alternativa.
I tot esperant que Laporta tregui el seu conill del barret, no se sap ben bé si per fer riure o per complicar-nos més la travessia del creuer: per allà on hi pul•lulen Puigcercós, Herrera, Rajoy des del plat volador madrileny, Ciutadans pastant les seves servils mentidetes i Carretero amb els seus ullons esmolats, tots disputant-se idees de món, les ànsies d’un país lliure o els sòrdids sospirs d’Espanya.
Tornem al punt, però. S’ha d’entendre el país —ens ve a dir Aira—, i no només el país sinó el temps en què estem, els puntals que sostenen ara mateix les preocupacions ciutadanes, el caràcter de la nostra democràcia, la nostra història tan pobrament emancipada d’imposicions de tota mena. Etc… Qui no comprengui el país no pot pretendre governar-lo, i molt menys acaparar una part del botí electoral que de tant en tant es rifa enmig de les places.
Estratègia. Comunicació. Innovació. El mestre de guionistes de Hollywood Robert McKee diu en el seu manual El guió que les històries substituiran, en el segle XXI, el paper que tradicionalment feien les religions. Ja no creiem en una transcendència divina, sinó en un plegat de relats civils que ens donen una pauta, un sentit, unes indicacions que ens orienten a través d’una experiència compartida.
Segons Aira, això també ho saben els polítics, que, com els novel•listes o els guionistes de Hollywood, també s’han imposat la tasca d’elaborar un relat, el qual van transmetent de continu a la ciutadania, tot per mirar de marcar la pauta de les emocions i del sentit —el marc mental— dels homes i les dones del país. I tot relat té tres parts: un inici o plantejament del problema; un plegat de dificultats que s’han de resoldre i un final on aquestes dificultats se solucionen…
I ja us podeu imaginar quin paper s’arroga l’home polític que pretén triomfar o conservar el poder enmig d’aquest bosc de problemes: el paper del bo, del bonhomiós, de l’enraonat i intrèpid, mentre que el rival és l’enemic, el portador de la por, de la hybris, l’home que no ha entès el relat i que s’ha errat alhora de trobar les sortides òptimes.
Teixir una bona història. Implicar-la de valors. Disposar d’una bona estratègia. Objectius. Segmentar l’electorat. Imatge. Silenciar el que no ens interessi que aflori en el debat. Posicionar-se. Tot això i altres coses prodigioses mostra Aira en el seu llibret singular, la tercera aportació que fa en els últims anys al coneixement i difusió del màrqueting polític.
La finalitat d’aquest paper volàtil és recomanar la seva lectura. Esperem que Aira ens continuï posant al dia de tot el que vagi sortint en estratègia política, ja que necessitem saber en quins termes cueja el debat, cap a on aniran els batecs de la nostra democràcia catòdica, mediàtica i fantasmal, tot per fer-nos obrir els ulls enmig de la brillant foscor que ens envolta.
I no en dubteu: si arriba la independència o segueix la dependència a Catalunya també vindrà de la mà del relat, de la imatge, de l’estratègia sàvia i pugnaç que sabrà que, si bé això no és Amèrica, això és Catalunya, el nostre petit zoològic.
