AIXÒ FA MAL

"Dels polítics un no n'espera gairebé res. Del periodisme, però, ho espera tot. Els periodistes perden la seva credibilitat embardissats en el sectarisme"

Ni els vestits de Francisco Camps ni el seu preu tenen cap interès. Dos assumptes són més preocupants.
Un, l'actitud de Camps. En una política una mica més civilitzada aquest senyor estaria buscant-se la vida fora de la cosa pública. Potser ell mateix ja hauria reconegut que no es pot mentir als ciutadans ni mofar-se'n, o el seu partit l'hauria acomiadat, etc. Però no: van triar el mullader judicial.

L'altre és l'actitud dels mitjans madrilenys. Al llarg de tot aquest ridícul embolic, els afins a Camps i el seu partit han procurat enterrar el cas o xiular i mirar al sostre, mentre els afins a l'oposició van donar per delinqüent a Camps des del primer minut i han informat amb aquest biaix. Tristíssim tot plegat.

Si en lloc de prendre partit, trencar el secret sumarial i donar per fet que Camps és un venut, s'haguessin dedicat a fer periodisme i a informar dels fets, ara ens podríem estalviar la patètica enrabiada d' El País, disfressada de zel democràtic. Vés, mira, com que els jutges no han dictaminat el que volia aquest diari toca dir que la seva interlocutòria fa pudor d'iniquitat ("El archivo de un cohecho", titulaven la crònica; desprès han canviat el títol). Hola! És el diari qui dicta la sentència? Permetin: m'estimo més que ho faci el jutge.

També hauríem driblat el cofoisme de la premsa que pren el partit contrari (El Mundo, La Razón, ABC, etc.). Desprès de fer veure que de la xemeneia no en sortia fum ara vol passar per imparcial. Un d'aquests titulava "Camps, inocente", com si s'hagués fet alguna sentència. Ximplets. Es tracta d'una simple interlocutòria, on es dictamina que l'assumpte dels vestits és irrellevant per a iniciar un judici per suborn. O bé no van llegir el document o bé no el van entendre. Serà per mandra: són 34.896 paraules, 67 pàgines.

Tot plegat, la gent acaba creient que assisteix a un altre round entre socialistes i dreta, on tant se val la veritat o els ciutadans sinó qui posa el peu al coll de l'enemic. Perquè des de fa anys els medios de referencia (sic) expliquen exactament en aquests termes tot el que s'esdevé a la vida pública. Vegeu per prova les editorials i portades madrilenyes d'aquest dimarts passat.

Quina barra. Tots els mitjans que han esbiaixat la seva informació –uns llançant tinta de calamar i els altres donant el delicte per comés– fan malbé la credibilitat del periodisme, sí. Però sobretot deixen als ciutadans desatesos i sense referències. Desconfiats. No és estrany, doncs, que llegits els diaris, uns segueixin pensant que Camps és un sant i d'altres que és un lladre, sense més agafador que la seva tendència política (Es dels meus! No és dels meus!) en lloc d'informar-se si és un polític transparent que diu la veritat o un tafur.

Dels polítics un no n'espera gairebé res. Del periodisme, però, ho espera tot. Els periodistes perden la seva credibilitat embardissats en el sectarisme. Els ciutadans es crispen i posen uns i altres al mateix sac. La vida pública es tensa, es deteriora, s'esquerda. I l'audiència cau, cau, cau…

 
 

Comentaris