El tema aquest de les despeses de les hipoteques en les darreres setmanes ens ha remogut, novament, el sentit i la forma de la justícia, però també el sentit i la forma de bona part de la política, perquè malgrat allò que es diu sempre de la separació de poders, la gent comuna veiem els fils invisibles que sostenen l’entrellat entre diners, justícia i poder.
Que tinguem coll avall que serà impossible que la justícia doni la raó a qui confia en el sentit comú, a qui no mou fils, i a qui espera que les institucions públiques es moguin per coherència humana, és una evidència de com de lluny estem la major part de les persones d’un sistema institucional que no ens representa, és també evidència que la injustícia no té data de caducitat, i ens convida, un cop més, a repensar què n’hauríem de fer de tot això dels òrgans de representació, dels jutjats i dels aparells institucionals que barregen poder i diner sempre en el mateix sentit i del mateix bàndol.
Trencar la fórmula que separa els diners, la política i la gent passa, necessàriament, per una forma d’economia feminista. Ho han dit moltes dones al llarg de la història, això, de diferents maneres: “l’home del segle XIX sembla que tot vol avaluar-ho reduint-ho a fórmules representatives dels bens materials, fins i tot allò que sempre havia estat fora del poder dels números (…) Per a combatre aquests mals que avui ens envaeixen i sembla que van matant la nostra tranquil·litat no hi ha més remei que el que ens sembla ser l’únic possible: la il·lustració de les dones”, proposava Juana Manuela Gorriti a finals del segle XIX, tot veient que si no eren les dones les que intervenien en l’economia, la cosa no aniria bé.
L’economia feminista posa en el centre del creixement la vida humana, i confia que la cura, la creació i el sosteniment de les persones procuraran un desenvolupament que farà bé a tothom: d’un sentit comú radical. Com el de Juana Manuela, com el de totes les dones que al·lucinem amb les lògiques dels capitalismes i també amb les dels socialismes patriarcals, com el de totes les dones que al llarg de la història han marxat de la política dels interessos individuals i sectorials. “La política tindrà la nostra col·laboració, però escoltant sempre el ressò de la voluntat nacional (…) la nostra tasca es consagrarà de manera particular a estudiar les necessitats de les províncies” escrivia a l’editorial del primer número del diari que dirigiria durant uns quants anys Clorinda Matto.
D’això dels diners, de la política i de la gent se n’han ocupat moltes dones, al llarg de la història: de recordar que l’economia ha de ser humana i la política real, amb contingut que sigui de les gents.
No sé pas com és, però, que som sempre en el mateix lloc.
