El fiscal general de l’Estat, a qui mai agrairem prou que es digui Cándido Conde-Pumpido, creu que Garzón no va prevaricar. Bé, Conde-Pumpido també era aquell que va afirmar que no hi havia indicis de gestió irregular en la presidència de Jaume Matas al Govern Balear, i ja veu vostè. Però bé, Conde-Pumpido afirma que “des d’una posició estrictament jurídica” (vol dir no distorsionada per cap posicionament polític: faltaria més, mai ens ho haguéssim pensat) “hem dit reiteradament que el nostre criteri no coincideix amb la idea que hi pugui haver un delicte de prevaricació” i aclareix, en plural majestàtic, que “ens hem dedicat a fer estrictament la nostra feina, que és dictaminar perquè les nostres resolucions puguin ser valorades pel Tribunal Suprem, a qui nosaltres oferim sempre el nostre màxim respecte i consideració”. És a dir, la vella escola Ponç Pilat: jo diria que no hi ha delicte però per a vosaltres va el pollastre, que jo me’n rento les mans.
El pollastre, en aquest cas, es diu Baltasar Garzón, i la prevaricació en qüestió és la que el jutge estrella hauria comès o no en la seva instrucció contra els crims de guerra del franquisme, i que finalment l’ha dut a ell al banc dels acusats, denunciat per tres entitats feixistes. Lletja estampa, en efecte, que ha elevat el magistrat estrella de l’Audiència Nacional al santoral de la progressia hispànica: sembla que el franquisme sigui més viu que mai, s’exclama, sense anar més lluny, l’artista conegut com a Paul Preston. Quina imatge d’Espanya projecta aquest afer a nivell internacional?, es pregunten, contrits, els conscienciats actors del cinema espanyol i d’altres fars de la intel·lectualitat espanyola actual.
La veritat és que no acabo d’entendre de què es planyen ni a què vénen tants escarafalls. No és que el franquisme sigui més viu que mai, sinó que mai ha mort del tot, com demostra no tan sols el procés contra Garzón, sinó la mateixa trajectòria de Garzón (aquelles ràzzies d’independentistes del 92) i la mateixa existència de l’Audiència Nacional (filla directe del franquista Tribunal d’Ordre Públic), per posar només un parell d’exemples (si en voleu un altre d’índole només una mica diferent, també teniu l’esquarterament en curs de l’Estatut a mans del TC). Per molta modernitat i prosperitat que hagi arribat a assolir Espanya, el cert és qu no deixa de ser el resultat d’una Transició que va suposar, més que cap altra cosa, la victòria definitiva del franquisme en forma de pervivència larvada dins les estructures, les institucions i els poders democràtics, molt particularment dins el poder judicial. Aquesta també és la realitat d’Espanya i del seu model de democràcia, i que a la resta del món ho comencin a conèixer potser no és tan mala idea. Almenys que sàpiguen amb qui parlen, que és una cosa que sempre convé.
Com a recomanació de lectura, un llibre que afortunadament no té res a veure amb Garzón, ni amb l’Estatut, ni amb el TC ni amb el franquisme: L’ílla de l’última veritat, una novel·la curta de Flàvia Company francament deliciosa. Que vagi de gust.
