Aire

A cada èxit de l'independentisme desapareix una generació dels seus líders. I la tendència és que la taca d'oli de la repressió vagi en augment

Oriol Junqueras continua a la presó malgrat que al Suprem "no li consta que hagi participat executant personalment actes violents concrets". Ni "tampoc consta que donés ordres directes en aquest sentit". Això vol dir que a la justícia espanyola no li fa falta tenir proves de fets delictius per mantenir una persona a la presó preventiva. N'hi ha prou amb què hagi mostrat una "defensa pública de la independència unilateral". De res ha servit que el líder d'ERC hagués parlat de "bilateralitat, diàleg i pau" en contraposició a la demonitzada "unilateralitat". 

 

La decisió, a més, s'ha pres per unanimitat. Ni tan sols hi ha hagut un vot particular d'un dels tres jutges (el considerat progressista per la seva pertinença a Jutges per la Democràcia). Això vol dir que la línia més dura i inflexible és la que impregna la justícia espanyola. O dit d'una altra manera: l'independentisme es trobarà un mur i cap argument, cap renúncia, cap retractació servirà per estalviar-se la presó. 

 

Aquest fet torna a confirmar que no es pot presentar un conflicte equitatiu amb dos blocs enfrontats i que només estan separats per 200.000 vots. Si fos una pugna estrictament política, com britànics i escocesos, el maldecap dels independentistes (com el SNP) seria, per exemple, com ampliar el seu suport social per intentar guanyar un futur segon referèndum. Aquí no. Aquí el que hi ha és un bloc amb el poder per empresonar indefinidament els líders de l'altre bloc. A matar-los civilment. A anular-los políticament. I això, a més de ser profundament injust, obliga a repensar quina estratègia es vol seguir.

 

I ja no és només el dilema de si Carles Puigdemont ha de tornar o no, sinó quin és el poder real de l'independentisme per poder no ja assolir els seus objectius sinó simplement resistir. A mida que creix el suport en vots (100.000 cada any si fem cas a la progressió del 9N, 27S, 1O i 21D), va minvant la presència física dels seus líders. A cada èxit de l'independentisme desapareix una generació dels seus líders. I la tendència és que la taca d'oli de la repressió vagi en augment

 

 

En algun moment, per tant, Junts per Catalunya (PDeCAT independents), Esquerra Republicana i la CUP hauran de decidir com aturar l'hemorràgia. Perquè a més de la presó, l'exili i les multes, vindran allaus d'inhabilitacions. I si es manté l'efectivitat de l'Estat a l'hora de controlar els resorts de poder, no cal dubtar que aconseguiran que aquestes inhabilitacions siguin executives. 

 

Entre 155, justícia i Montoros, l'Estat manté l'independentisme agafat per un coll pel que encara li passen dues fonts d'oxigen: els resultats del 21D i els cinc de Brussel·les amb Carles Puigdemont al capdavant. És una combinació molt difícil de gestionar però hi ha marge de maniobra. I a l'independentisme no li queda un altre remei que saber jugar amb intel·ligència aquestes dues fonts de legitimitat i d'aire per respirar amb llibertat.

 

 

Comentaris