Dissabte arriba la primavera astronòmica. És moment de fer recompte de com estan les reserves d’aigua abans de l’època del desglaç, que aquest any serà llarg i abundant gràcies a la gran quantitat de neu acumulada a les muntanyes. Els pantans catalans estan plens. L’any passat i aquest les reserves d’aigua han superat clarament la mitjana dels últims vint anys per aquesta època.
Ara fa dos anys, en ple episodi de sequera, semblava que no hagués de ploure mai més a Catalunya. Els capricis de la natura s’han dedicat a deixar en ridícul als agosarats que van proclamar que ens arrossega irreversiblement una tendència que ens ha de convertir en un territori desèrtic. Això potser serà cert si continuem asfaltant el país i no deixem que l’aigua amari la terra.
Ha plogut, però l’aigua caiguda fins ara no significa que continuï plovent aquesta primavera ni que aquest estiu sigui més calent o més fred de ves a saber quina mitjana. L’únic que sabem de cert és l’aigua que consumim i la que podem preveure que necessitarem. El nostre índex de tranquil•litat es mesura en hectòmetres cúbits acumulats, però sospitosament fa anys que no incrementem substancialment la nostra capacitat de reserva. Davant dels riscos d’abastament ens ofereixen bàsicament dues vies de solució; d’una banda les dessaladores, que són infraestructures molt útils en determinades zones de costa però que necessitem molta energia per funcionar i son altament contaminants; d’altra banda hi ha qui defensa els grans transvasaments, que generen un important impacte ambiental i generen dubtes sobre la seva rendibilitat econòmica.
Els pantans, que són els que ens garanteixen ara mateix l’aigua, tenen una imatge franquista i a molts els recorden encara les imatges en blanc i negre del NODO. Però una mirada en color ens hauria de fer veure que Catalunya no pot construir el seu futur condicionada pels fantasmes del passat. La solució als problemes bàsics no són ni màgics ni ideològics, i passen per sumar diverses estratègies segons les necessitats locals a partir d’una planificació global. I tinguem-ho clar: les línies elèctriques les hem de millorar quan tenim llum i el problema de l’aigua quan no tenim la pressió de la sequera.
